L’ombra al meu costat

Títol: L’ombra al meu costat
Autora i directora: Marilia Samper
Traductor: Marc Artigau
Repartiment: Àlex Casanovas, Cristina Plazas, Òscar Castellví, Àngels Poch, Anna Moliner, David Vert, Albert Prat, Oriol Genís
Lloc: Teatre Nacional de Catalunya (Sala Tallers)
Dates: del 3 al 27 de maig

El primer que cal dir d’aquesta obra és que és molt intensa, que manté l’espectador en tensió constant i que de seguida es fica dins la història, patint angúnia amb els personatges. D’altra banda, amb una escenografia senzilla, el muntatge aconsegueix traslladar l’espectador d’escenari constantment. L’acció, doncs, és discontínua, i per això l’interès i l’angoixa són més grans, perquè volem esbrinar quina relació hi ha entre unes escenes que semblen inconnexes.

La desesperació d’un matrimoni feliç perquè ha desaparegut la seva filla i no hi ha manera humana de trobar-la és l’eix central de la història. A partir d’aquí es destapen molts sentiments i també misèries humanes. Què som capaços de fer en una situació límit? Fins a on som capaços d’arribar per aconseguir la cosa més preuada del món? Veiem com uns pares desesperats s’enfonsen i tenen reaccions que mai no s’haurien imaginat en la vida corrent. D’altra banda, també afloren les relacions difícils d’una altra família entre un pare i un fill sense mare.

Els sentiments duts al límit, ja siguin d’amor, d’odi, de ràbia o d’impotència, corsequen els personatges sense nom. Només n’hi ha un que en tingui: l’Alba, l’adolescent desapareguda, que és la llum i l’esperança dels seus pares. Com a contrapunt a tanta angoixa se’ns apareix recurrentment una parella de vellets que tenen converses pseudofilosòfiques i una vida plàcida i manyaga. La connexió entre les dues històries, que no veiem fins al final, dóna tot el sentit, no tan sols als salts continus en el temps i en l’espai, sinó a l’angoixa que ha consumit els personatges al llarg de l’obra i que al final s’evapora.

Marilia Samper ens parla de les pors i dels dimonis que tots duem dins i que només exterioritzem en situacions límit. Unes pors que ens poden convertir en monstres i que capgiren del tot la idea d’éssers civilitzats que tenim de nosaltres mateixos, perquè ens fan tornar éssers irracionals imbuïts d’emocions que ni sabíem que podíem generar. Però després de la tempesta sempre ve la calma.

L’enorme intensitat i tensió viscudes al teatre no són només fruit del text, sinó també d’una interpretació brillant i enlluernadora, especialment d’Àlex Casanovas i Cristina Plazas, però també de David Vert, Òscar Castellví, Àngels Poch i Oriol Genís. Em sembla que és una de les millors obres que he vist aquesta temporada al TNC. Electritzant i absolutament recomanable.

Quant a Elsa Álvarez Forges

Barcelona, 1976. Sóc llicenciada en Història, en Filosofia i en Documentació, i graduada en Cant i en Arxivística. Arxivera a la Ciutat de la Justícia de Barcelona i l'Hospitalet i aprenent de novel·lista. Melòmana, teatròfila, lectora, serièfila i cinèfila (em penso que per aquest ordre).
Aquesta entrada ha esta publicada en Teatre. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*