Dezsö Ránki al Palau de la Música

Intèrpret: Dezsö Ránki, piano.
Programa: sonata núm. 62 en mi bemoll major Hob. XVI:52 (Haydn), Kreisleriana op. 16 (Schumann), sonata en si menor S 178 (Lizst).
Data: 2 de maig de 2012.

És un dels (pocs) pianistes importants que em faltava per veure en directe, de manera que l’expectació que em suscitava era notable. Dels tres pianistes hongaresos importants del moment, András Schiff, Zoltan Kocsis i Dezsö Ránki, només n’havia vist el primer (que per cert, torna la temporada vinent de Palau 100 amb un programa de sonates de Beethoven). Ara ja he vist Ránki, i em resta Kocsis, que espero que algun dia vingui no tan sols com a director, sinó com a pianista.

No us ha passat mai d’enamorar-vos del so d’un instrument o d’una veu? Això és el que em va succeir amb Dezsö Ránki. El so que treu del piano em va resultar hipnòtic, m’hauria quedat la nit sencera al Palau sentint-lo tocar. A banda del so, l’execució de les tres peces fou magistral. Haydn va brillar amb llum pròpia, amb una interpretació exacta i precisa, amb un estil majestuosament clàssic i elegant, sense res fora de lloc. És com si Ránki hagués nascut per interpretar els clàssics, de manera cartesiana però amb expressivitat alhora.

Schumann no va ser tan brillant. Potser la percepció que en vaig tenir fou un xic culpa meva, perquè m’havia passat tot el dia escoltant la Kreisleriana en la versió de Maurizio Pollini, pianista que em té el cor robat de fa anys, i que la toca amb una força descomunal i una gran precisió. Ránki en aquesta obra va abusar del pedal, cosa que es va traduir en un so pastós i fosc que no acabava de fer brillar l’obra. Malgrat això, a mesura que anava avançant, el so es feia més clar i brillant, i els darrers moviments van ser perfectes. Vaig arribar a pensar que la seva especialitat era el classicisme i prou.

La meravella majúscula va arribar amb el seu compatriota, Liszt, de qui va tocar una sonata prou famosa i impactant, l’S 178 en si menor. És una sonata grandiosa i exuberant, que vessa passió per tot arreu. L’execució en fou immaculada, amb la intensitat precisa a cada moment, amb un ús del pedal aquí ja no abusiu, atès que l’obra ho requereix, i amb un so desplegat amb la màxima elegància que ho embolcallava tot. El so avellutat de Ránki va donar una categoria superior a aquesta obra i al concert en conjunt. Un so hipnòtic i elegant que encara ara tinc al cap. Un dels millors pianistes del món, que no em penso perdre mai més quan vingui a Barcelona.

Quant a Elsa Álvarez Forges

Barcelona, 1976. Sóc llicenciada en Història, en Filosofia i en Documentació, i graduada en Cant i en Arxivística. Arxivera a la Ciutat de la Justícia de Barcelona i l'Hospitalet i aprenent de novel·lista. Melòmana, teatròfila, lectora, serièfila i cinèfila (em penso que per aquest ordre).
Aquesta entrada ha esta publicada en Música. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*