Shakespeare a Barcelona II. El mercader de Venècia

Ja fa un mes que van acabar les funcions d’aquest drama shakespearià al TNC, però encara m’agradaria parlar-ne, ja que va haver-hi un temps en què a la cartellera teatral catalana coexistien dos shakespeares: Coriolà i El mercader de Venècia. Aquest fenomen no és estrany a Barcelona, atès que s’hi programen regularment obres del dramaturg anglès. Això vol dir que, coneguda la dèria dels directors catalans d’actualitzar tots els shakespeares, ja no em sorprenc ni m’irrito de veure muntatges que no tenen res a veure amb el text que els actors diuen, perquè, i sembla que això encara no ho han entès, el text no marca només un missatge -que pugui ser de més o menys actualitat- sinó un context, una època diferent de la nostra, on els ritmes eren més lents i la societat molt més classista, coses que no es poden actualitzar, llevat que es reescrigui l’obra de cap i de nou.

Els ritmes abans eren més lents? Sí. A qui se li hauria acudit al segle XVI dir que no podia assistir a qualsevol acte perquè té l’agenda plena? A ningú. Era impensable en aquella època. Els ritmes eren lents i la vida cerimoniosa, de manera que les presses amb què parlen i es mouen els actors en aquesta producció, com en tantes d’altres, és irreal i treu versemblança i encant a l’obra. Per què ens agrada tant la versió cinematogràfica d’El mercader de Michael Radford protagonitzada per Al Pacino, on el luxe de detalls i l’ambientació històrica són acurats i precisos? Els personatges, només canviant-los els vestits, ja sembla fins i tot que senten altres coses. No he acabat d’entendre mai per què en el teatre català els actors es fan un tip de córrer. És comprensible en una obra escrita als nostres dies, però no en una obra antiga.

D’altra banda, es va dir manta vegades que s’havia portat l’obra a Wall Street. És una apreciació simbòlica, perquè si fos real, s’haurien carregat l’obra des del títol. De fet, l’escenografia és tan minimalista que no tenim ni idea del lloc on ocorre l’acció.

El text és bo perquè és de Shakespeare, però no ho aguanta tot. Els actors són bons i fan bé llurs papers respectius, però la posada en escena és asèptica i no ens diu res. Pòrcia, en lloc de semblar una jove noble, guapa, elegant i astuta, sembla l’hostessa d’un concurs televisiu. Les paraules que sentim corresponen a un text shakespearià, però la funció que veiem queda lluny del dramaturg anglès.

Ramon Madaula com a Shylock, Àlex Casanovas com a Antonio, Roger Coma com a Bassanio i Anna Ycobalzeta com a Pòrcia interpreten molt bé llurs papers, però la direcció de Rafel Duran, amb l’escenografia de Rafel Lladó, converteixen aquesta obra en un vodevil elaborat i prou.

Quant a Elsa Álvarez Forges

Barcelona, 1976. Sóc llicenciada en Història, en Filosofia i en Documentació, i graduada en Cant i en Arxivística. Arxivera a la Ciutat de la Justícia de Barcelona i l'Hospitalet i aprenent de novel·lista. Melòmana, teatròfila, lectora, serièfila i cinèfila (em penso que per aquest ordre).
Aquesta entrada ha esta publicada en Teatre. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*