“La conquête” de Sarkozy

Avui, que és el dia de la primera volta de les presidencials franceses, és ben escaient de parlar del biopic que Xavier Durringer ha fet de Nicolas Sarkozy, La conquête. Algú em va dir que no hi surt ben parat cap polític, i és cert, però també és veritat que no s’acarnissa amb ningú, almenys des de la meva perspectiva. Hi veiem desfilar Chirac, Villepin, Sarkozy, Cécilia Sarkozy sobretot, i ens mostra les bambalines de la tàctica política, cosa que apropa aquest film a Els idus de març, malgrat que aquell va per altres camins. A través del recorregut polític de Sarkozy veiem les seves fílies i fòbies personals i polítiques, el joc d’interessos i la manera florentina i sibil·lina com es fa encara avui la política en una democràcia.

En dos moments de la pel·lícula, Chirac qualifica Sarkozy amb tres adjectius que diu que faran que els francesos no l’acceptin: és liberal, atlantista i europeista. Vaig quedar un pèl xocada, ja que a mi tots tres em semblen positius, però tothom sap que, en general, els francesos sempre han volgut ser sols. Potser a la segona volta de les eleccions, a Sarkozy li costarà la presidència haver anat tan de bracet amb Angela Merkel i el resultat donarà la raó als vaticinis del Chirac de ficció.

A la pel·lícula, Sarkozy representa la imatge del polític modern i amb aires americans, que vol portar la vida privada i pública amb la màxima transparència perquè el poble que l’ha de votar s’adoni que no amaga res. Això no agrada ni a Chirac ni a Villepin, que representen la França més ancorada en el seu passat de grandesa, la qual cosa queda palesa en les cases on viuen cadascun. Mentre Chirac i Villepin viuen en palaus que semblen de Lluís XVI, Sarkozy viu en un pis modern amb decoració moderna.

Durant tota la pel·lícula, Villepin, que aleshores era ministre d’afers exteriors i va passar a ser primer ministre, es dedica a posar el dit a l’ull de Sarkozy per fer-lo fora de la cursa per l’Elisi, amb el beneplàcit de Chirac, que només el veu com un peó útil però que pensa que no lliga amb la idiosincràsia francesa. Potser és que ni Villepin ni Chirac no s’han adonat que som al segle XXI? En qualsevol cas, és una lluita fratricida dins la UMP, la dreta francesa, per aconseguir el poder màxim. I Sarkozy està disposat a fer el que calgui per aconseguir-lo, sense manies.

Al final, després de tanta dedicació a la campanya i d’haver bregat amb tots els periodistes, la seva dona l’acaba deixant perquè es veu relegada a un segon terme. Així doncs, cinematogràficament parlant, el final és agredolç perquè Sarkozy aconsegueix la presidència de la República però perd la seva dona -aquí Carla Bruni ni surt ni se’n parla. És, doncs, una comèdia amb bons diàlegs i bones reflexions que ens il·lustra sobre la manera de fer política al segle XXI, de com els polítics miren de salvar les aparences i de tirar tota la merda al contrari per tal d’enfonsar-lo, mirant sempre de tenir més o menys controlats els mitjans de comunicació, que són la manera d’influir l’opinió pública i, per tant, de controlar-la.

Quant a Elsa Álvarez Forges

Barcelona, 1976. Sóc llicenciada en Història, en Filosofia i en Documentació, i graduada en Cant i en Arxivística. Arxivera a la Ciutat de la Justícia de Barcelona i l'Hospitalet i aprenent de novel·lista. Melòmana, teatròfila, lectora, serièfila i cinèfila (em penso que per aquest ordre).
Aquesta entrada ha esta publicada en Cinema. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*