“Rigoletto” al Covent Garden

Dimarts proppassat vaig anar a veure òpera al cinema per segon cop. El primer havia anat a veure la inauguració de la Scala de Milà amb Don Giovanni. Abans d’anar-hi, era força refractària a aquest tipus de projeccions, ja que sóc dels que penso que com el directe no hi ha res, i més en música, però en aquest cas, sí que és un directe perquè Rigoletto s’estava representant al Covent Garden de Londres mentre jo la veia al cinema Girona de Barcelona. És clar que no es poden apreciar igual les veus dels cantants ni el so de l’orquestra, però el resultat és molt digne i penso tornar-hi quan en facin més. És una oportunitat d’ “assistir” als millors teatres d’òpera del món.

La producció de la Royal Opera House Covent Garden va ser immaculada a tots els nivells: vocal, musical i escenogràfic. L’escena estava dominada per uns vestits de colors virolats quan se situa al palau del duc, i era completament fosca a la resta de l’obra. En el primer cas, semblava talment que un quadre de Rembrandt o de qualsevol barroc prengués vida. El joc dels colors i la foscor que ho envoltava tot era meravellós i dibuixava un quadre que semblava pintat. No cal dir que l’ambientació era la que escau a l’òpera, amb el palau del duc -una mica massa sobri, potser- d’una banda, i la casa de Rigoletto de l’altra. L’òpera és tètrica i llòbrega, i la misèria i la corrupció humanes que representa es veien clarament representades en aquesta producció, d’un gran realisme.

Quant als cantants, potser el que més em va cridar l’atenció és que els comprimaris eren d’un gran nivell, no n’hi havia cap amb veu escardalenca. Marullo i Giovanna podrien haver fet papers més importants, però van estar esplèndids. Pel que fa als principals, vam poder gaudir del duc de Vittorio Grigolo, la Gilda d’Ekaterina Siurina i el Rigoletto de Dimitri Platanias. Grigolo és un tenor líricolleuger amb una veu preciosa, amb gran facilitat per als aguts i amb una línia molt depurada. A més a més, és guapo i té planta, amb la qual cosa no li falla res. Impecable. Siurina em va agradar més al segon i tercer acte que al primer. La veu és petita però es fa sentir, té un estil impecable, depurat, i fa els aguts sense patir. Platanias va ser un Rigoletto fora de sèrie. Amb una veu ampla i conduïda amb gran mestria, transmet una gran calidesa, i el frasseig és magnífic. Rigoletto era ell.

L’orquestra del Covent Garden en aquesta ocasió la va dirigir John Elliott Gardiner, que va saber treure-li tots els matisos que l’òpera requereix, i canviar-ne el to quan cal.

En definitiva, una vetllada meravellosa, en què la qualitat extraordinària de la funció va ser capaç de transmetre a l’espectador de cinema la vibració d’una història tràgica sobre el mal i la misèria humana. I bona notícia per al públic del Liceu: Vittorio Grigolo vindrà la temporada vinent a fer Les contes d’Hoffmann (amb Natalie Dessay)!

Quant a Elsa Álvarez Forges

Barcelona, 1976. Sóc llicenciada en Història, en Filosofia i en Documentació, i graduada en Cant i en Arxivística. Arxivera a la Ciutat de la Justícia de Barcelona i l'Hospitalet i aprenent de novel·lista. Melòmana, teatròfila, lectora, serièfila i cinèfila (em penso que per aquest ordre).
Aquesta entrada ha esta publicada en Música. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*