La passió segons Herreweghe

Avui, dia de Pasqua, encara som dins el cicle litúrgic de la setmana santa i, doncs, encara és dia propici per comentar el concert que dimecres proppassat ens va oferir el cor i l’orquestra del Collegium Vocale de Gant, dirigits pel seu titular, el mestre Philippe Herreweghe. No l’havia vist mai a Barcelona, tot i que sí que l’havia anat a sentir interpretant Bruckner a la sala de concerts Bozar de Brussel·les. Ja allà vaig copsar que era un director que primava l’equilibri per damunt de tot. Però ja feia temps que n’havia sentit enregistraments, precisament la Passió segons sant Mateu, amb un Andreas Scholl pletòric interpretant un Erbarme dich ultraterrenal, i també el Magnificat i la Missa en si menor, de la qual, ai las, tinc la versió del mestre gantès però sense Scholl!

No estic segura de si havia sentit mai en directe la Passió segons Sant Mateu, però aquesta versió fou molt bona. No immaculada, perquè sovint passa que quan vénen grans conjunts de música antiga amb un cor, una orquestra i un director excel·lents, fallen els solistes, que són més aviat mediocres. Aquest fou el cas de la Passió de Herreweghe, que ni el reputat contratenor Robin Blaze no va poder salvar, malgrat que va cantar un Erbarme dich més que digne. És veritat que hi ha més contratenors al món a banda del meu admiradíssim Andreas Scholl: Michael Chance, Bejun Mehta o Philippe Jarousky, però Robin Blaze no està a l’altura de cap d’aquests. D’altra banda, la soprano que va interpretar el Blute nur, va sortir directament del cor i amb una veu gairebé blanca va fer un flac favor a l’obra. La soprano que va interpretar la resta d’àries va fer-ho millor.

Ara bé, cal dir que Herreweghe va reservar els millors intèrprets per als dos papers principals de l’obra: l’evangelista i Jesús. El tenor Mark Padmore va fer un evangelista espectacular, amb una dicció i un frasseig perfectes, amb una veu sempre al seu lloc que narrava, plena de credibilitat, sobrietat i dramatisme, el calvari de Jesús, és a dir, tal com Herreweghe concep la música religiosa de Bach. El baix Michael Nagy fa fer un Jesús no tan brillant com l’evangelista de Padmore, però profund i dramàtic.

L’orquestra i el cor van estar en tot moment a un nivell estratosfèric, llevat d’unes petites errades d’algun instrument, cosa comprensible amb instruments antics però perfectament disculpable; i és que són uns intèrprets brillants que executen la concepció que Herreweghe té de l’obra, que és sòbria però dramàtica, equilibrada però apassionada. Les velocitats i les intensitats són sempre adequades per a reflectir el que el text bíblic expressa, i especialment el cor, va fer gala d’un control total dels seus recursos tímbrics.

Fa un parell d’anys, a la botiga d’Harmonia Mundi de Perpinyà, el dependent em va dir que la de Herreweghe era la millor interpretació de la música religiosa de Bach. No crec que només ho hagués dit per interès propi -Herreweghe enregistra exclusivament per al segell Harmonia Mundi-, atès que les versions de Gardiner, Jacobs, Koopman o Harnoncourt tenen una o altra falla que les allunya de la perfecció i, per tant, de Philippe Herreweghe.

Quant a Elsa Álvarez Forges

Barcelona, 1976. Sóc llicenciada en Història, en Filosofia i en Documentació, i graduada en Cant i en Arxivística. Arxivera a la Ciutat de la Justícia de Barcelona i l'Hospitalet i aprenent de novel·lista. Melòmana, teatròfila, lectora, serièfila i cinèfila (em penso que per aquest ordre).
Aquesta entrada ha esta publicada en Música. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*