La novena de Mahler
Sóc una devota de la música de Mahler, un compositor que m’ha anat entrant a poc a poc, a còpia d’anys d’escoltar-lo. No ha estat un coup de foudre com Strauss o Wagner, posem per cas. Tanmateix, les quatre darreres simfonies no les conec gaire, i per això em feia una il·lusió especial sentir-ne la novena. Cada simfonia de Mahler és un món en tots els sentits, cal ficar-s’hi dins per assaborir-lo com cal. A més a més, tenia un gran record de la cinquena interpretada per la Simfònica de Chicago dirigida per Barenboim, i de la sisena, per la Simfònica de San Francisco dirigida per Thilson-Thomas.
He de dir, però, que l’Orquestra Nacional de França, dirigida per Daniele Gatti, no va estar ben bé a l’altura d’aquestes orquestres americanes. Especialment en els primers dos moviments, semblava que cada secció instrumental anés per la seva banda, i el principi de la simfonia, que és un tema de timbre, en què cada nota la fa un instrument diferent, va sonar discordant, sense harmonia entre les parts de l’orquestra. A més a més, la secció de vent fusta va semblar tothora que competia amb la resta de l’orquestra per fer-se notar.
Al tercer moviment, però, la cosa es va posar a to. És com si Gatti i l’orquestra s’haguessin posat les piles per oferir els dos darrers moviments d’aquesta simfonia amb tota l’esplendor amb què està escrita. La corda va brillar i va destacar, especialment al quart moviment, que comença suau i a poc a poc s’hi va afegint el vent, fins arribar a un clímax a partir del qual la música comença a descendir en impetuositat i en intensitat de so, però no de caràcter. El final de la simfonia és espectacular, colpidor, intens i trist. Tota la simfonia, que culmina amb aquestes notes, és el presagi d’una mort propera; un testament.
Va ser un concert molt notable, però sóc de l’opinió que els millors intèrprets de Mahler són les orquestres americanes, dotades d’una secció de corda espectacularment àmplia i d’una secció de vent encara més àmplia, però que mai no eclipsa la corda. Per a tocar Mahler es necessita un so gran, compacte i molt cohesionat. L’Orquestra Nacional de França no va fer gala d’aquesta cohesió.