La síndrome de Stendhal

Crònica cultural barcelonina i altres reflexions

La novena de Mahler

Dilluns proppassat la temporada d’Ibercàmera va oferir a l’Auditori un concert de l’Orquestra Nacional de França dirigida pel seu titular, Daniele Gatti, amb un programa ben llaminer: la novena simfonia de Mahler. La majoria de simfonies de Mahler són d’una extensió i d’una intensitat tan grans, que en un concert no s’hi pot programar cap més obra al costat seu. La novena, concretament, és una simfonia exclusivament instrumental que té forma de testament, especialment al final, en què l’orquestra va disminuint el so fins a fer-se imperceptible. De fet, damunt Mahler pesava la “maledicció” del número nou: les nou simfonies de Beethoven, de Bruckner i de Schubert. Per aquest motiu el que havia de ser la seva novena simfonia, va titular-la El cant de la terra, per tal d’enganyar i de defugir el destí fatídic dels seus predecessors. I, efectivament, quan va començar la desena, només va poder completar-ne el primer moviment; la resta els va deixar tan sols esbossats.

Sóc una devota de la música de Mahler, un compositor que m’ha anat entrant a poc a poc, a còpia d’anys d’escoltar-lo. No ha estat un coup de foudre com Strauss o Wagner, posem per cas. Tanmateix, les quatre darreres simfonies no les conec gaire, i per això em feia una il·lusió especial sentir-ne la novena. Cada simfonia de Mahler és un món en tots els sentits, cal ficar-s’hi dins per assaborir-lo com cal. A més a més, tenia un gran record de la cinquena interpretada per la Simfònica de Chicago dirigida per Barenboim, i de la sisena, per la Simfònica de San Francisco dirigida per Thilson-Thomas.

He de dir, però, que l’Orquestra Nacional de França, dirigida per Daniele Gatti, no va estar ben bé a l’altura d’aquestes orquestres americanes. Especialment en els primers dos moviments, semblava que cada secció instrumental anés per la seva banda, i el principi de la simfonia, que és un tema de timbre, en què cada nota la fa un instrument diferent, va sonar discordant, sense harmonia entre les parts de l’orquestra. A més a més, la secció de vent fusta va semblar tothora que competia amb la resta de l’orquestra per fer-se notar.

Al tercer moviment, però, la cosa es va posar a to. És com si Gatti i l’orquestra s’haguessin posat les piles per oferir els dos darrers moviments d’aquesta simfonia amb tota l’esplendor amb què està escrita. La corda va brillar i va destacar, especialment al quart moviment, que comença suau i a poc a poc s’hi va afegint el vent, fins arribar a un clímax a partir del qual la música comença a descendir en impetuositat i en intensitat de so, però no de caràcter. El final de la simfonia és espectacular, colpidor, intens i trist. Tota la simfonia, que culmina amb aquestes notes, és el presagi d’una mort propera; un testament.

Va ser un concert molt notable, però sóc de l’opinió que els millors intèrprets de Mahler són les orquestres americanes, dotades d’una secció de corda espectacularment àmplia i d’una secció de vent encara més àmplia, però que mai no eclipsa la corda. Per a tocar Mahler es necessita un so gran, compacte i molt cohesionat. L’Orquestra Nacional de França no va fer gala d’aquesta cohesió. 

Publicat dins de Música | Deixa un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.