La síndrome de Stendhal

Crònica cultural barcelonina i altres reflexions

Pel·lícules per a les festes nadalenques

Aquests dies de festa estic aprofitant per veure pel·lícules que, o bé no havia vist mai, o bé en feia tant de temps, que ja no recordava gaire. Aquest segon cas és el de la pel·lícula Everyone says I love you (1996), de Woody Allen, un dels meus cineastes preferits. Everyone says I love you és un tros de la vida d’una família molt extensa i es compon de les històries de cadascun dels seus membres, que, tot cal dir-ho, són força peculiars tots plegats, des de la filla del ric (Drew Barrymore) que s’enamora d’un expresidiari (Tim Roth, divertidíssim), fins a l’exmarit (Woody Allen) que, guiat pels consells de la filla (Natasha Lyonne), lliga amb una professora d’art (Julia Roberts) fent-li veure que coneix tots els seus secrets.

No és una gran pel·lícula, però és divertida, sorneguera, festiva (és mig musical) i amb uns diàlegs amb moments brillants, com aquell en què el fill del ric, que s’havia passat tota la pel·lícula sent republicà, un cop es descobreix que tenia un coàgul al cervell, es torna demòcrata i son pare respira. És bonica, tendra, gens complicada i passa d’allò més bé.

L’altra pel·lícula que m’ha captivat, aquesta sí que del tot, i que a més a més no havia vist mai, és As good as it gets (1997), que a Espanya es va traduir com Mejor imposible, amb un Jack Nicholson i una Helen Hunt pletòrics. Realment, costa d’imaginar dos altres actors en els papers respectius. És un argument típic i original alhora: la creació d’un grup estrany de persones marginades: un escriptor misàntrop, una cambrera mare soltera amb un fill malalt i un pintor homosexual desnonat.

Hi ha crueltat (verbal), tendresa, rancúnia, amor, tristesa, ressentiment, malvolença, és a dir, que els tres personatges mantenen una relació d’amor-odi. Nicholson, l’escriptor malcarat i antisocial, s’enamora perdudament d’una noia senzilla que li canta les quaranta quan es comporta sense educació, que és sovint. La parella Nicholson-Hunt, que al principi sembla estranya, a mesura que va avançant la història es va veient com a inevitable i càlida. Que Jack Nicholson és un bon actor ja fa anys que ho sabia, però aquí Helen Hunt es revela com una actriu de debò. D’altra banda, també hi ha denúncia social, i és que es veu ben retratada la inexistència d’una sanitat de qualitat a l’abast de tothom. Tant la cambrera com el pintor homosexual han d’abonar un preu altíssim perquè els atenguin correctament.

Vaja, que si us falten idees i us sobra temps aquests dies, heus ací les meves propostes.

Publicat dins de Cinema | Deixa un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.