“Melancholia”, de Lars von Trier
La història és senzilla: és l’argument de la fi del món, de l’apocalipsi, servit en forma de xoc del planeta anomenat Melancholia contra la Terra. Però la pel·lícula va molt més enllà d’això. De fet, l’element més important és la manera com viuen i es comporten els personatges mentre el planeta es va acostant a la Terra: la malenconia va atrapant-los a tots, començant per la protagonista, una núvia que en la seva cerimònia de noces es comporta d’una manera estranya i desconcertant, presa d’una malenconia que la transtorna i no la deixa relacionar-se amb ningú amb normalitat. El personatge és un reflex del planeta que ha de venir a anorrear la Terra.
Més enllà de la protagonista, la resta de personatges es mouen en un buit existencial que no acaben d’entendre i que els incomoda. No s’hi veuen accions coherents ni fonamentades, sinó que tots es belluguen entre el no saber per què passen les coses, allò que podríem anomenar la insostenible lleugeresa de l’ésser, parafrasejant Kundera. En l’ambient hi sura aquesta lleugeresa que a poc a poc va embolcallant tots els personatges fins a asfixiar-los en una existència buida.
Ara bé, la buidor existencial queda àmpliament contrarestada amb la música omnipresent de Tristan und Isolde, que inunda tota la pel·lícula i en tenyeix els personatges, conferint-los una aura d’insignificança colossal. Aquesta música, que per a mi és el súmmum de l’art, imbueix la pel·lícula i l’espectador d’una sensació d’asfíxia i d’èxtasi alhora, de clímax i d’impotència davant allò que ens és desconegut. I és que l’acord de novena augmentada que tot ho expressa ens fa conscients tothora que som davant l’apocalipsi, que les nostres vides perden tot el sentit davant la fi que s’acosta. És la fusió, la comunió amb el més enllà, amb la mort o amb el no-res, sublimat en una música incommensurable, excelsa, divina, que expressa tots els sentiments humans: amor, desamor, encís, èxtasi, desencant, tristesa i finalment, abandonar-se al desconegut.
Lars von Trier ha sabut combinar magistralment un bon argument ben tractat amb una música màgica que ho expressa tot. És una pel·lícula per veure-la un cop i un altre i un altre…