La passió wagneriana

Tot i que vaig a concerts des dels cinc anys i que em considero una bona melòmana, Wagner sempre havia estat una fortalesa inexpugnable per a mi. Els meus preferits sempre han estat els barrocs i els clàssics: Bach, Händel, Mozart, Haydn. Els romàntics ja no m’atrauen tant, tot i que Mendelssohn és un dels cims més alts de la música de tots els temps. Als vint anys, quan vaig veure Elektra al Palau de la Música Catalana (amb una Gwyneth Jones pletòrica), vaig quedar absolutament subjugada per la música de Strauss. És una música altament sensual i amb una gran capacitat transformadora i transtornadora. És una espiral de colors i de sensacions que s’adiu a la perfecció amb els arguments de les òperes.

Als vint anys, doncs, vaig aconseguir penetrar a l’univers straussià, però Wagner seguia sent un enigma colossal per a mi. Recordo un Parsifal on em vaig avorrir solemnement. De Wagner només me n’agradava la música instrumental. Els preludis de Tannhäuser i de Tristan und Isolde em tenien el cor robat, però un cop començava la part vocal, la cosa dequeia i queia en l’avorriment i el sopor més absoluts.

Ara bé, fa un parell d’anys em va passar una cosa d’aquelles que passen pocs cops a la vida: allò que en francès en diuen un coup de foudre, un llamp que et travessa l’ànima i et transforma, et converteix en un ésser diferent. Això em va succeir a mi quan vaig anar al Liceu a veure el darrer Tristan und Isolde que s’hi va representar. Vaig quedar literalment amb la boca i els ulls esbatanats una bona estona mentre sentia aquella música vertiginosa que em tranportava per espirals desconegudes d’emocions diverses. Va ser una experiència màgica, inoblidable, irrepetible. La vaig voler repetir tornant-la a veure, però, és clar, l’impacte ja no va tornar a ser el mateix. Ara bé, aquell dia, i ja per sempre més, vaig entrar en l’univers wagnerià, i ho vaig fer per la porta gran.

La temporada següent es va representar Parsifal al Liceu, i hi vaig anar, no sense un deix de reticència per l’experiència anterior que havia tingut amb aquesta òpera, però en realitat, l’efecte balsàmic que em va causar va servir per corroborar que ja estava batejada al món dels wagnerians. Recordo que li ho vaig comentar a un liceista i em va dir: “al món de Wagner, un cop hi has entrat, ja no en pots tornar a sortir”. Tenia tota la raó. Ara cada vegada que sento Tristan und Isolde em vénen calfreds de plaer per tot el cos i ja estic esperant amb candeletes el setembre, quan vindrà la companyia del Festival de Bayreuth al Liceu a representar-hi Lohengrin, Der fliegende Holländer i sobretot, Tristan und Isolde!

Quant a Elsa Álvarez Forges

Barcelona, 1976. Sóc llicenciada en Història, en Filosofia i en Documentació, i graduada en Cant i en Arxivística. Arxivera a la Ciutat de la Justícia de Barcelona i l'Hospitalet i aprenent de novel·lista. Melòmana, teatròfila, lectora, serièfila i cinèfila (em penso que per aquest ordre).
Aquesta entrada ha esta publicada en Música. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.