Philippe Jaroussky al Liceu

Ahir al vespre el contratenor francès Philippe Jaroussky va oferir un concert al Gran Teatre del Liceu de Barcelona, acompanyat per l’Orquestra Barroca de Friburg, dirigida per Petra Müllejans. Va ser una bona vetllada amb música de Händel, tan vocal com instrumental, malgrat haver de lamentar que el públic liceista no és apte per als concerts, atès que durant la interpretació del concerto grosso op. 6 núm. 6, va aplaudir dues vegades fora de lloc. La impressió global és que Philippe Jaroussky té una tècnica perfecta però resulta fred, la seva veu no desprèn la calidesa de la d’un Andreas Scholl o un Bejun Mehta -tots dos els he vist aquest any al mateix Liceu. La veu de Jaroussky resisteix una comparació perfecta amb la seva figura: és molt guapo però és massa prim per resultar sexy; a la seva veu li passa el mateix: és perfecta però és massa prima per transmetre emoció.

La corda de contratenor no té una acceptació plena entre els melòmans. Encara n’hi ha que troben antinatural que un home emeti una veu femenina. Jo fa molts anys també pensava així però ara la trobo una veu tan agradable, que el que no m’agrada és sentir les obres corals de Bach per a mezzosoprano, en lloc de per a contratenor. Ahir, però, em vaig adonar d’una cosa en què mai no havia caigut: així com dins la corda de soprano n’hi ha de lleugeres, de líriques i de dramàtiques, els contratenors no són tampoc tots iguals. Mentre que Andreas Scholl seria un contratenor líric tirant a spinto, Jaroussky seria liricolleuger. Té un timbre de veu agut, gairebé eteri, que l’acosta al de mezzosoprano. Segons com, costa de conèixer que és un home, qui canta.

Té una tècnica perfecta que li permet fer qualsevol floritura vocal però això també el fa ser fred, amb una veu prima i dúctil a la qual pot fer fer el que vol, però llevant-li així força i emotivitat. La manera de cantar és serena i perfecta però freda, té un timbre privilegiat, bell i gèlid. Dóna gust sentir-lo cantar però hom troba a faltar la calidesa d’un Scholl o la força d’un Mehta. Ara bé, el concert fou sublim, pel programa i per la bellesa artística -i física, per què negar-ho- de Philippe Jaroussky, un nom que, amb només 33 anys, ja cotitza a l’alça, veient els nombrosos enregistraments que té ja al mercat. Entre d’altres, ha col·laborat assíduament amb Jean-Christophe Spinosi en l’enregistrament de les òperes de Vivaldi per al segell Virgin, i també té un disc amb peces operístiques de Monteverdi en el qual col·labora la soprano catalana Núria Rial. Us convido a descobrir-lo!

 

Quant a Elsa Álvarez Forges

Barcelona, 1976. Sóc llicenciada en Història, en Filosofia i en Documentació, i graduada en Cant i en Arxivística. Arxivera a la Ciutat de la Justícia de Barcelona i l'Hospitalet i aprenent de novel·lista. Melòmana, teatròfila, lectora, serièfila i cinèfila (em penso que per aquest ordre).
Aquesta entrada ha esta publicada en Música. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.