Philippe Jaroussky al Liceu
La corda de contratenor no té una acceptació plena entre els melòmans. Encara n’hi ha que troben antinatural que un home emeti una veu femenina. Jo fa molts anys també pensava així però ara la trobo una veu tan agradable, que el que no m’agrada és sentir les obres corals de Bach per a mezzosoprano, en lloc de per a contratenor. Ahir, però, em vaig adonar d’una cosa en què mai no havia caigut: així com dins la corda de soprano n’hi ha de lleugeres, de líriques i de dramàtiques, els contratenors no són tampoc tots iguals. Mentre que Andreas Scholl seria un contratenor líric tirant a spinto, Jaroussky seria liricolleuger. Té un timbre de veu agut, gairebé eteri, que l’acosta al de mezzosoprano. Segons com, costa de conèixer que és un home, qui canta.
Té una tècnica perfecta que li permet fer qualsevol floritura vocal però això també el fa ser fred, amb una veu prima i dúctil a la qual pot fer fer el que vol, però llevant-li així força i emotivitat. La manera de cantar és serena i perfecta però freda, té un timbre privilegiat, bell i gèlid. Dóna gust sentir-lo cantar però hom troba a faltar la calidesa d’un Scholl o la força d’un Mehta. Ara bé, el concert fou sublim, pel programa i per la bellesa artística -i física, per què negar-ho- de Philippe Jaroussky, un nom que, amb només 33 anys, ja cotitza a l’alça, veient els nombrosos enregistraments que té ja al mercat. Entre d’altres, ha col·laborat assíduament amb Jean-Christophe Spinosi en l’enregistrament de les òperes de Vivaldi per al segell Virgin, i també té un disc amb peces operístiques de Monteverdi en el qual col·labora la soprano catalana Núria Rial. Us convido a descobrir-lo!