Públic = gratuït?

Ahir vaig llegir un article de Xavier Roig al diari Ara que em va semblar magistral. Ras i curt, ve a argumentar una tesi que fa molts anys que comparteixo: que l’individu, com a tal, ha de ser responsable i que no ha d’esperar que l’Estat li ho resolgui tot, perquè això el convertiria en un paràsit. Feia dies que volia fer un apunt sobre la filosofia moral que hi ha al darrera de la gratuïtat dels serveis públics, i l’article de Roig m’ha donat l’empenta necessària per escriure’l.

Els apòstols de l’esquerra diuen que els serveis públics han de ser gratuïts perquè ja els paguem amb els impostos. No hi estic d’acord. Com diu la dita, allò que res no costa res no val, i és ben cert. Tot allò que no ens costa ni cinc, que ens surt de franc, no ho valorem, i no pas perquè no vulguem fer-ho sinó perquè com a humans que som, de manera inherent, tendim a llevar valor a qualsevol cosa que no ens costa cap esforç aconseguir.

Encara que paguem impostos, no crec gens en la cultura del gratis total, perquè lleva responsabilitat individual als ciutadans, ens infantilitza i ens tracta com si fóssim menors d’edat. Ser responsable vol dir, entre altres coses, ser conscient del valor de les coses, i només els nens aviciats no en són conscients, perquè els seus pares no els han ensenyat que tot té un valor.

És per aquest motiu que estic totalment a favor del copagament en tots els serveis públics, no a nivell recaptatori, sinó dissuasori, perquè de la mateixa manera que ningú no qüestiona que el bitllet del metro o de l’autobús tingui un preu, tampoc no s’hauria de qüestionar que en tinguessin tots els altres serveis públics. No sóc tècnica i no sé com s’hauria d’aplicar el sistema, però com a filosofia de fons, la gratuïtat dels serveis públics em sembla poc ètica, de manera que eliminar-la no hauria de ser una qüestió de crisi o de vaques magres, sinó de  filosofia moral: de creure fermament en el valor de la responsabilitat individual i de tractar els ciutadans com a adults i no com a menors d’edat consentits i malcriats.

Com diu Jaume Clotet en aquest article publicat fa un mes a El Singular Digital

[…]Hem d’eliminar la cultura del “gratis total”, sobretot perquè s’ha aixecat sobre consignes de fang i eslògans partisans. Ningú no qüestiona que un bitllet de metro costi un euro, tot i que es podria entendre que el transport públic, en tant que públic, hauria de ser gratuït. El mateix passa amb les taxes universitàries i tantes altres coses que, essent públiques, paguem sense qüestionar-les. És més: hi ha coses que ara són gratis que s’haurien de pagar, com per exemple 25 cèntims per endur-se un llibre o un DVD d’una biblioteca. I totes aquestes coses són, indiscutiblement, menys importants que la salut. La batalla de les idees està guanyada. A què esperem, doncs, per implementar el copagament?

Quant a Elsa Álvarez Forges

Barcelona, 1976. Sóc llicenciada en Història, en Filosofia i en Documentació, i graduada en Cant i en Arxivística. Arxivera a la Ciutat de la Justícia de Barcelona i l'Hospitalet i aprenent de novel·lista. Melòmana, teatròfila, lectora, serièfila i cinèfila (em penso que per aquest ordre).
Aquesta entrada ha esta publicada en Filosofia. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a Públic = gratuït?

  1. rginer diu:
    El problema és que el polítics fan servir el copagament a nivell recaptatori per després repartir-lo on els plau, sense miraments. He pagat molts diners al llarg de la meva vida laboral, molts. El que han de fer es un millor control, gestionar millor, no comprar partides innecesàries, i parlo dels serveis públics que no esmentes, com són educació i sanitat. Però, és clar, molta feina controlar que la feina estigui ben feta. Aquí és on hi han les retallades i el poble el perjudicat. Jo m’he sentit estafada i m’hi sento; amb els meus impostos, sense dir res, han anat abocant diners públics en bancs i caixes i institucions, com escoles privades o hospitals privats. Hi ha molt per discutir, i el senyor Roig tendeix a ser molt populista en tot el que és públic. La salut és un dret ? L’educació és un dret?, l’habitatge és un dret? Menjar és un dret ? I de paràsits n’hi han arreu i a mí no m’agrada gens pagar els deutes d’empreses privades per males gestions on hi treballen paràsits.
     

Els comentaris estan tancats.