“Un fantasma a casa”, adaptació de Marc Rosich

L’obra original, Blithe Spirit, és del dramaturg britànic Noël Coward, però n’he obviat l’autoria al títol de l’apunt perquè el que es pot veure al Teatre Borràs de Barcelona, en té ben poc de Coward, i molt de Marc Rosich. Decididament, en els darrers temps cal anar amb molt de compte quan una obra de teatre no es presenta com a traduïda sinó com a adaptada (suposadament el català, en aquest cas).

El primer punt negre d’aquesta adaptació, i que, malauradament, cada vegada s’estila més i fins i tot es percep com a normal en el teatre en català, és que un dels cinc personatges protagonistes parla en castellà. No aconsegueixo entendre quin n’és el motiu. Ens volen colar el “bilingüisme” al teatre? Ens tracten d’imbècils? És per fer alguna gràcia? Sincerament, no ho entenc, em molesta profundament i em fa predisposar molt malament a l’hora de jutjar l’obra en qüestió. És clar que habitualment, les obres (en català) on apareixen personatges castellanoparlants normalment no són de gaire qualitat. El pitjor de tot és que el públic ho percep com a normal, no veu que això és una anomalia intolerable en qualsevol teatre del món. És deixar de considerar el teatre com una art seriosa i banalitzar-lo.

D’altra banda, em va picar la curiositat per saber com és l’obra original, la de Noël Coward, i fent una petita cerca al google, vaig descobrir que, si l’obra és de 1941, el 1945 se’n va fer una pel·lícula produïda pel mateix Coward. Vaig pensar, doncs, que seria fidel a l’obra. Realment, aquella pel·lícula, una comèdia enginyosa, original i molt graciosa, no té res a veure amb l’adaptació que n’ha fet Rosich. Per començar, hi ha un personatge més. A l’original el matrimoni protagonista viu en una casa luxosa i té una minyona. A l’adaptació, la minyona desapareix (volen ser progres?) i qui adopta el seu paper és una pretesa germana del protagonista, que a l’original no existeix i que a l’adaptació fa de dona de fer feines. No és una cosa ben estranya? A més, el personatge de l’esperit, a l’original té un aire burleta i murri, però sense ser ordinari en cap cas. A l’adaptació el personatge, que és precisament el castellanoparlant, es fa repel·lent i odiós.

Però comparacions a banda, no és cap element concret el que diferencia l’original de la còpia, sinó l’atmosfera que respira cadascun. Jo mai no he estat partidària d’actualitzar obres de teatre ni òperes, i en aquest cas tampoc. L’obra marca una època i un estil de vida. Per què s’ha de voler canviar? Des que en vaig veure la pel·lícula he pensat molt en Truca un inspector, una obra magnífica ambientada a la mateixa Anglaterra que Blithe spirit, amb una escenografia i un vestuari cuidats fins al darrer detall. En aquell cas, Josep M. Pou va fer una versió esplèndida de l’obra de Priestley. En el cas del Teatre Borràs, no hi ha ni un gram de la perícia de Pou. Els qui sigueu amants del bon teatre, fareu bé d’abstenir-vos-en. És la típica obra per al públic de Paco Moran i Joan Pera.

Quant a Elsa Álvarez Forges

Barcelona, 1976. Sóc llicenciada en Història, en Filosofia i en Documentació, i graduada en Cant i en Arxivística. Arxivera a la Ciutat de la Justícia de Barcelona i l'Hospitalet i aprenent de novel·lista. Melòmana, teatròfila, lectora, serièfila i cinèfila (em penso que per aquest ordre).
Aquesta entrada ha esta publicada en Teatre. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.