La síndrome de Stendhal

Ahir vaig anar al Teatre Romea de Barcelona a veure aquesta obra tan espectacular d’Edward Albee, de qui, ara mateix estan fent una altra obra, Un fràgil equilibri, al Teatre Lliure. Durant els darrers anys he agafat afició a la dramatúrgia nord-americana, de manera que tenia moltes ganes de veure aquest Albee. He de dir que no he vist la pel·lícula homònima que al seu dia van protagonitzar Liz Taylor i Richard Burton, però aquest és un tema que resoldré aviat.

L’obra és totalment polièdrica, en el sentit que és tot un drama, amb la particularitat que està farcit de diàlegs hilarants. Els dos personatges principals, la Martha i en George, un matrimoni mal avingut que és capaç d’inventar-se els jocs dialèctics més bèsties per contrarestar mancances afectives i per fer-se mal mútuament, els interpreten dos colossos del teatre català: una Emma Vilarasau pletòrica i un Pere Arquillué magnífic.

Tots dos mantenen una conversa que se’n va pels viaranys del dolor, en la qual fiquen un altre matrimoni: el que formen la Honey (Mireia Aixalà) i en Nick (Ivan Benet), dos joves que al principi semblen “normals” i que a mesura que l’obra avança veiem que, sense arribar al nivell de paroxisme del matrimoni principal, també perden la xaveta. El diàleg entre tots quatre treu a relluir les misèries més íntimes de cadascun d’ells, però no de manera melodramàtica, sinó hilarant; hi ha moments en què l’espectador no pot deixar de riure, alhora que és conscient que els personatges s’estan arrencant la pell a tires. Mai abans no havia vist una obra com aquesta.

La força de les obres nord-americanes rau en el grau de patetisme de les situacions i d’uns personatges torturats, que, desencisats de tot, es dediquen a fer-se mal mútuament. Així són també les obres de Tennessee Williams o d’Arthur Miller. Feia temps que no veia una obra interpretada amb tanta força, tan al límit. Vilarasau i Arquillué es compenetren a la perfecció amb els personatges respectius i entre si; s’odien, s’estimen, s’escupen retrets amb una fel inaudita i fan participar de les seves misèries la parella jove, amanint-ho tot, això sí, amb grans dosis d’alcohol.

En definitiva, una gran obra que traspua crueltat a cada paraula i que fa estar l’espectador en tensió constant. Absolutament recomanable. No us la perdeu!