La síndrome de Stendhal

Crònica cultural barcelonina i altres reflexions

L’art de fer cua

Diria que la cosa que més em va impressionar de la vida quotidiana a Nova York és el que anomeno l’art de fer cua. A les nostres latituds, la gent fa cua d’una manera més o menys desendrençada, tothom té els coneguts a la part del davant de la cua, i quan es tracta de pujar a l’autobús, per exemple, tots intentem entrar els primers. Deu ser la mentalitat catòlica-mediterrània.

Mai abans, en cap dels viatges que he fet pel centre i nord d’Europa, no havia copsat un ordre tan estricte com natural a l’hora de fer cua a qualsevol lloc. A qualsevol botiga, museu o dependència on cal esperar torn perquè t’atenguin, hi ha aquella cinta típica que serveix per ordenar una cua llarga de gent. Amb la diferència que a Nova York hi és sempre, independentment del nombre de persones que hi hagi pendents de ser ateses. Recordo que en una botiga de la perfumeria Sephora no em van voler cobrar una crema perquè havia de posar-me a la cua, que començava al mig de la botiga. En aquell moment només hi havia dues persones esperant-se i em va costar adonar-me on era la cua.

Ara bé, la mostra més sofisticada i perfeccionada d’aquest art és la que vaig veure a Whole Foods Market, un supermercat de menjar ecològic on també es pot fer qualsevol àpat in situ. Per cert, el recomano a tothom que vagi a Nova York o a un altre punt d’Estats Units, Canadà o Gran Bretanya, que també n’hi ha, perquè és econòmic, pràctic i s’hi menja d’allò més bé.

La primera vegada que em vaig posar a la cua per pagar vaig veure que hi havia sis o set cues perquè hi ha més de trenta caixes per pagar, però no vaig acabar de copsar el sistema per articular tantes cues. El segon dia ja ho vaig capir. S’hi poden fer fins a un total de vuit cues, agrupades en dos blocs de tres i un de dos. Del sostre pengen tres pantalles amb un fons tricolor: blau, groc i verd. A cada franja de color hi van caient números, que es corresponen als números de les caixes, les quals estan visiblement numerades. Paral·lelament, cada cua se situa sota una fletxa d’un d’aquests tres colors: blau, groc o verd. Així doncs, si som a la cua blava, quan a la banda blava de la pantalla hi cau el número onze, per exemple, sabem que ens hem de dirigir a la caixa onze. A més, hi ha una veu que ho va anunciant: “register eleven”.

Sincerament, tal grau d’organització em va deixar meravellada. Potser hi ha persones que ja ho coneixen i no se’ls fa gens estrany, però acostumada a la vida barcelonina, repeteixo que Barcelona és un poble al costat de Nova York, i que aquí, hi ha tanta gent i la vida va tan de pressa, que cal moltíssima organització en tot, i els seus habitants en tenen. No només en l’art de fer cua, sinó en tot. L’ambient novaiorquès és pràctic, agradable, flexible i permet dur l’estil de vida que hom vulgui. Aquesta és la grandesa d’una gran metròpoli, però també del protestantisme.


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.