“Llum de guàrdia”, de J. Manrique i S. Pompermayer

Ha començat la temporada teatral 2011-12 a Barcelona. Una de les primeres obres que s’hi pot veure, al Teatre Romea, és Llum de guàrdia, escrita a quatre mans pel nou director d’aquest teatre, Julio Manrique, i per Sergi Pompermayer. És una obra moderna, que pertany a aquell gènere estrany del teatre dins el teatre, ja que els personatges són actors que havien interpretat una obra al mateix Teatre Romea. Tot plegat, doncs, una redundància exquisida que es va bastint a base de gags la suma dels quals explica la història sencera en una seqüència temporal més o menys lineal.

L’obra és un pèl estranya i molt original, qualificatius que no tenen una connotació negativa. Al principi se’ns presenta un fet concret, la crema del Teatre Romea, i després la història avança set anys de cop, quan els personatges recorden què feien set anys abans. A través del relat de cada personatge l’espectador pot anar teixint el fil argumental que uneix totes les històries.

Així com el cinema ha canviat radicalment la manera d’escriure novel·les al segle XX, darrerament sembla que aquesta influència ha arribat al teatre. Les històries ja no són lineals sinó discontínues, i a la feina dels actors s’hi afegeixen projeccions cinematogràfiques i música. Tot plegat, podríem dir que apropa més el teatre a l’obra d’art total que era l’ideal dels modernistes.

Cal dir que, si bé al principi és una obra un xic difícil de seguir, per les giragonses argumentals que fa, aviat comencem a entreveure’n el fil i anem lligant les històries de cadascun dels personatges. Manrique i Pompermayer, doncs, aconsegueixen un bon resultat. La interpretació està a l’alçada de l’obra, amb el planter d’actors que acompanya habitualment Manrique: Mireia Aixalà, Cristina Genebat o Andrew Tarbett.

L’únic punt fosc que hi vaig trobar fou el català que fan servir els autors. Em sembla molt lícit que l’obra estigui escrita en un registre vulgar, emprant mots com ‘fill de puta’, ‘collons’ o ‘me cagon cony’, per citar-ne alguns, però no trobo bé que s’hi emprin barbarismes de l’estil ‘bueno’ o ‘vale’, i a més, de manera absolutament reiterada. I amb aquesta observació tornem a ser al cap del carrer: el teatre, com a expressió oral, ha de ser el reflex de la parla del carrer? Jo diria que sí i no, ha de ser-ne un reflex, però sublimat, perquè molts cops en la llengua oral diem frases inconnexes o mal construïdes, que cap dramaturg no posaria en boca d’un personatge. La clau és aconseguir un llenguatge que sembli natural però que sigui sempre correcte, independentment del registre que usi. Fer servir barbarismes no denota cap registre sociolingüístic; és simplement desdibuixar una llengua.

Quant a Elsa Álvarez Forges

Barcelona, 1976. Sóc llicenciada en Història, en Filosofia i en Documentació, i graduada en Cant i en Arxivística. Arxivera a la Ciutat de la Justícia de Barcelona i l'Hospitalet i aprenent de novel·lista. Melòmana, teatròfila, lectora, serièfila i cinèfila (em penso que per aquest ordre).
Aquesta entrada ha esta publicada en Teatre. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.