“La importància de ser Frank”, d’Oscar Wilde

A l’agost el teatre sembla desaparegut en combat a Barcelona. Potser és perquè arreu de la geografia catalana es fan tants festivals d’estiu, però el cert és que trobar activitats culturals a la capital un cop acabat el Grec es fa difícil. Per això vaig posar-me molt contenta que el Teatre Gaudí hagués programat una obra d’Oscar Wilde, La importància de ser Frank, títol amb joc de paraules incorporat -l’original en anglès és The importance of being Earnest, literalment “La importància de ser honest”.

L’obra em feia gràcia, perquè un Wilde sempre és garantia de qualitat, i em vaig endur una sorpresa molt grata de veure el nivell interpretatiu dels actors. Certament, el Teatre Gaudí és de pressupost i de dimensions molt modestos, i així i tot, aconsegueix representacions molt acurades, de les quals allò que més m’agrada són les posades en escena que, amb imaginació atès el reduïdíssim espai de l’escena, respecten sempre l’obra original, sense voler fer innovacions estèrils.

Fa goig veure com el nostre país dóna joves ben preparats com Ivan Campillo, que és capaç de traduir, dirigir i interpretar una obra com aquesta. Malgrat que hi ha certes expressions que lingüísticament grinyolen -ai las!- la versió és acceptable, i la interpretació, correcta i agradable. És cert que no arriba al nivell de Pasta fullada, interpretada al mateix teatre per quatre dels grans: Minguell, Minguillón, Sansa i Sales, però és teatre clàssic ben fet, cosa que sempre s’agraeix.

La solució escènica per a tants canvis en un espai tan petit és molt satisfactòria, i la interpretació dels actors és ben convincent, tot i que a alguns els manca una espurna d’espontaneïtat, la qual cosa espero que sigui deguda a llur joventut. En qualsevol cas, però, es tracta d’un gran clàssic, divertidíssim, trufat de malentesos, que comença com si res i a mesura que va avançant, es va embolicant la troca, com si de la calúmnia de Don Basilio es tractés, fins arribar a un final feliç on tots els embolics es desfan i els malentesos es resolen.

És una comèdia fresca i altament recomanable que us farà passar la calorada d’aquests darrers dies d’agost, ara per ara sense data de comiat!

Quant a Elsa Álvarez Forges

Barcelona, 1976. Sóc llicenciada en Història, en Filosofia i en Documentació, i graduada en Cant i en Arxivística. Arxivera a la Ciutat de la Justícia de Barcelona i l'Hospitalet i aprenent de novel·lista. Melòmana, teatròfila, lectora, serièfila i cinèfila (em penso que per aquest ordre).
Aquesta entrada ha esta publicada en Teatre. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*