Don Giovanni, K. 527, de Mozart

Diuen que és l’òpera més perfecta de Mozart. Jo mai no havia trobat que fos millor que Le nozze di Figaro o que Così fan tutte, per exemple, però els darrers dies l’he escoltada molt i penso que és encertada l’apreciació. Què aporta Don Giovanni que la faci tan especial?

És una qüestió alhora fàcil i difícil de respondre. És evident que és una obra mestra, perfecta, però té la virtut que va molt més enllà de la música per esdevenir una gran tragicomèdia. Té un gran sentit teatral, tant pel que fa a l’acció com als personatges. D’una banda, els quatre nobles (Don Giovanni, Donna Anna, Donna Elvira, Don Ottavio); de l’altra, els tres plebeus (Leporello, Zerlina, Masetto), i per acabar-ho d’adobar, el pare de Donna Anna, el fantasma que retorna de l’ultratomba a fer justícia.

És una tragicomèdia perquè hi ha tant accions líriques i divertides (jocoses) com accions dramàtiques i terrorífiques, que s’alternen amb una gran naturalitat. Les diferents escenes de la història transcorren amb tensió creixent fins arribar al judici final, on el comanador, el pare de Donna Anna, que Don Giovanni assassina al principi de l’òpera, repareix des del món dels morts per castigar Don Giovanni per les seves malvestats. És, doncs, una obra amb final moralitzant. Per això com a subtítol porta “Il dissoluto punito”.

Cadascun dels personatges té el seu caràcter, la seva personalitat marcada, que la música que Mozart hi posa s’encarrega de dibuixar. A parer meu, el personatge a qui el compositor fa més justícia és Leporello, el criat de Don Giovanni, a qui regala una de les àries més boniques de tota la seva producció, l’ària del catàleg, en la qual Leporello recita la llista de dones que Don Giovanni ha seduït a una Donna Elvira incrèdula i estupefacta. És també el personatge més divertit de l’òpera, que actua com a contrapunt del seu amo.

Pel que fa a les versions, n’hi ha moltes i de bones. A continuació cito les que em semblen més interessants:

· Carlo M. Giulini (1961). Amb Eberhard Wächter, Joan Sutherland, Elisabeth Schwarzkopf, Luigi Alva i Giuseppe Taddei.

· Lorin Maazel (1979). Amb Ruggero Raimondi, Edda Moser, Kiri Te Kanawa, Kenneth Riegel i José van Damm.

· Herbert von Karajan (1986). Amb Samuel Ramey, Anna Tomowa-Sintow, Agnes Baltsa, Gösta Winbergh i Ferruccio Furlanetto. A destacar-ne el Don Ottavio de Winbergh, el millor tenor mozartià de les darreres dècades, i el Leporello de Furlanetto, baríton que sembla haver nascut per a aquest paper.

· Nikolaus Harnoncourt (1989). Amb Thomas Hampson, Edita Gruberova, Roberta Alexander, Hans-Peter Blochwitz i Laszlo Pólgar. A destacar-ne una Gruberova pletòrica (fa un parell d’anys va fer l’ària final de Donna Anna al Liceu i va ser electritzant) i un Laszlo Pólgar que vaig descobrir aquí i que canta meravellosament bé.

· Daniel Barenboim (1992). Amb Ferruccio Furlanetto (com a Don Giovanni), Leila Cuberli, Waltraud Meier, Uwe Heilmann i John Tomlinson. A destacar-ne el sentit teatral i l’espectacularitat que Barenboim sap donar-hi, especialment en l’escena final.

· Neville Marriner (1994). Amb Thomas Allen, Sharon Sweet, Karita Mattila, Francisco Araiza i Simone Alaimo.

Però no us deixo amb cap d’aquestes versions, sinó amb la que es pot veure a la pel·lícula Amadeus, amb els comentaris de Salieri inclosos, sobre l’horror i l’espectralitat de l’òpera més brillant i immortal del compositor de Salzburg. Per cert, aquesta escena no és la darrera de l’òpera, però quan es va estrenar a Viena, les autoritats van obligar a suprimir l’última, perquè la consideraven irreverent, després del càstig infligit a Don Giovanni.

Quant a Elsa Álvarez Forges

Barcelona, 1976. Sóc llicenciada en Història, en Filosofia i en Documentació, i graduada en Cant i en Arxivística. Arxivera a la Ciutat de la Justícia de Barcelona i l'Hospitalet i aprenent de novel·lista. Melòmana, teatròfila, lectora, serièfila i cinèfila (em penso que per aquest ordre).
Aquesta entrada ha esta publicada en Música. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a Don Giovanni, K. 527, de Mozart

  1. Ramon diu:

    No en sé prou per dir si és l’òpera més perfecta de Mozart, però també ho afirmaria amb aquestes paraules. Les Noces són molt i molt bones, però per mi no arriben en aquesta perfecció tan rodona i completa. Per dir la veritat, la meva cultura operística és més que limitada i bàsicament reduïda a Mozart i quatre cosetes més.

    Entre les comparacions del mateix Mozart, et deixes La flauta, per mi quasi al mateix nivell, malgrat les grans diferències.

    La pel·lícula de Forman no em va agradar, però potser si la tornava a veure… Sí que em va agradar i entusiasmar La flauta de Bergman.

    No és cap retret, però trobo que no fas cap referència a Da Ponte, que no hi té pas un paper secundari.

    De les versions que proposes només conec la que cites en primer lloc, que és “la meva” per motius musicals i també sentimentals: el disc me’l va regalar el 1978 un amic deu anys més jove que jo (avui La Vanguardia parla d’ell i d’un reportatge cinematogràfic que ha estat objecte d’un cert debat: Succés a Casp 47).

    Dit tot això, és un honor fer comentaris amb algú que probablement pot parlar del que parla, amb una partitura a la mà i sabent les dificultats de cada passatge.

    (M’he esplaiat una mica més que a Twitter, però aquestes coses conviden a allargar-se i allargar-se.)

Els comentaris estan tancats.