La síndrome de Stendhal

Sabia que era una obra molt dura, i a mi la cruesa en el teatre i el cinema em regira els budells. Però igualment, la volia veure. Em sembla que amb els anys i els desenganys, se m’ha endurit la pell davant l’horror “humà”. La nostra classe és una obra llarga amb alguns moments lírics i un dramatisme terrorífic que la solca tota. És la demostració de la degradació extrema a què poden arribar els homes, moguts pel fanatisme i la intolerància.

L’obra ens mostra l’evolució d’un grup de deu companys de classe, des que són adolescents i amics, fins que, encegats per un odi irracional, es torturen i es maten entre ells, en nom d’una ideologia. El mal extern, doncs, no hi fa gaire acte de presència, sinó que són els personatges mateixos els qui, enduts per l’odi i pel fanatisme, es degraden a si mateixos, cauen en l’abjecció més absoluta fins al punt que deixen de ser persones. Quan queden separats en dos bàndols contraris ja no és que no hi hagi amistat entre ells, és que ha desaparegut la mínima norma de cortesia i de civilització. Es tracten com a bèsties, sense raonar.

La doble tragèdia que va patir Polònia abans i durant la Segona Guerra Mundial fou quedar presa, primer dels soviètics, i més tard dels nazis. Els primers volien acabar amb tot el que fes tuf de catòlic. Els segons volien acabar amb els jueus. El drama està servit. Els catòlics, que van ser durament represaliats pels soviètics, es vengen després quan Polònia cau a mans dels nazis, contra els jueus.

Però la gràcia de l’obra és que no s’acaba amb la Segona Guerra Mundial, sinó que continua i mostra l’evolució psicològica de cadascun dels personatges. Curiosament, cap d’ells no se suïcida per les atrocitats comeses en el passat, però tots han de viure amb una llosa pesadíssima a la consciència. Són persones que s’han degradat tant, que cap acte ni cap paraula no els pot restituir la dignitat humana.

Les històries de cadascun dels personatges són estremidores, les unes més que les altres, i el més colpidor és pensar que tot això que veiem al teatre va passar de debò. Són personatges que en un moment de la vida es troben en una situació límit i que obren com potser mai no haurien sospitat que farien.

La interpretació dels deu actors és magnífica, i el muntatge escènic també. L’única cosa a lamentar és que hagi durant tan poc temps a la cartellera barcelonina. Una obra així hauria de ser de visió obligada per a tots els ciutadans, així com també ho hauria de ser la lectura de Primo Levi. Novament, pot sortir a refulgir la divisa de Castellion: “matar un home no és defensar una doctrina, sinó matar un home”.