La síndrome de Stendhal

El Ricard veu que l’Amèlia s’ha asserenat, potser perquè li ha agafat confiança. En aquest moment voldria agafar-la per la cintura, endur-se-la contra el seu pit i besar-la als llavis.

– Escolta, no cal que m’expliquis res. No hi he de ficar el nas, a la teva vida.

– Però…?

Ara és ella qui vol treure informació al Ricard. Ell dubta, però decideix ser del tot sincer amb ella.

– Però em costa d’entendre que una persona del teu nivell intel·lectual es rebaixi a fer una, diguem-ne feina, com aquesta.

– Hahaha. Quants prejudicis que tens! Si tens temps, seu i t’ho explico. Em caus bé.

El Ricard està exultant. Aquella dona el té més captivat a cada moment que passa. Es mor de ganes de saber-ho tot d’ella. A diferència de l’Helena, que és molt exigent però buida al capdavall, en l’Amèlia endevina una dona amb caràcter però flexible. S’asseu al sofà i es dedica a mirar-la.

– No em fa res explicar-t’ho. Ets la primera persona que ho ha descobert. Mira, potser et penses que em podria guanyar la vida d’una altra manera, i és veritat, sóc filòloga i durant anys he fet de traductora, de correctora i de redactora free-lance, però des que vaig descobrir la línia eròtica, vaig deixar la resta.

– Per què? Guanyes més diners així?

– Molts més, Ricard! -Riu- Saps què? el que m’agrada de debò és escriure novel·les, i fer feina de filòloga em prenia el temps que necessitava per escriure. Ara, amb tres hores diàries a la línia eròtica, puc dedicar la resta a escriure. No és fantàstic?

El Ricard queda descol·locat. No s’esperava gens una resposta així. Però està content perquè veu l’Amèlia confiada i desimbolta, gairebé desinhibida. No sap si desitja que li faci una interpretació en viu del telèfon eròtic. Està encantat amb tot el que li ha explicat, l’ha sorprès molt agradablement, l’ha alleugerit de les seves pitjors sospites. S’adona que és una noia culta i extraordinària, i per això no entén què hi fa en una línia eròtica, per més diners que hi guanyi.

– Ja sé què penses. Que un, diguem-ne ofici, així, no fa per a mi, oi? Però mira, sense ànim d’ofendre, l’opinió dels altres tant se me’n dóna. Em mantinc en l’anonimat i no em prostitueixo. Només faig una actuació teatral.

– Sí, però com et va venir de dedicar-te a això?

– És que tu no saps que sóc actriu de doblatge. Un dia, per casualitat, vaig veure un anunci on demanaven una noia amb veu sensual per respondre un telèfon eròtic, m’hi vaig presentar, em van fer una prova i em van contractar. Ara treballo pel meu compte.

El Ricard somriu. El que l’Amèlia li acaba d’explicar li ve completament de nou. Se la queda mirant, embadalit. Aquella dona és perfecta, combina un alt nivell intel·lectual, un físic immillorable i un caràcter flexible. O, si més no, aquesta és la impressió que li fa. Voldria abraonar-se-li al damunt, però es conté. Aprofitarà que són veïns per anar-se ficant a la seva vida. No té ni idea d’on el portarà aquella aventura, però és un repte tan plaent i tan engrescador, que no pot deixar-lo passar.

– Bé, escolta, ni jo ni ningú no sóc qui per jutjar-te. Sóc un liberal i opino que tothom té dret a fer el que vulgui de la seva vida, mentre no molesti els altres. Ens tornarem a veure, Amèlia?

– Hahahaha. Si som veïns, com vols que no ens tornem a veure? Quines coses que dius.

– Sí, tens raó. Bé, la conversa ha estat molt agradable. Ara marxo, no et molesto més. Potser has d’escriure.

– Ara estic repassant les galerades de la meva segona novel·la. He de fer feina, sí. T’acompanyo a la porta.

Un cop a la porta, ell dubta però acaba fent-li un petó a la galta. No vol llançar-se de cap a la primera trobada. Els dolços s’han d’assaborir lentament.

(Continuarà)