La utopia (2)

L’Amèlia fa un somriure maliciós que el Ricard capta de seguida. Canta victòria al seu interior.

– Vine, que t’ensenyaré on és la cuina perquè m’hi deixis les bosses. Ostres, és la primera vegada que algú m’ajuda amb la compra. Quin luxe!

El Ricard es mor de ganes de preguntar-li per la feina del telèfon eròtic, però no sap com abordar el tema sense semblar-li groller. El que té clar és que no pot marxar de casa d’ella sense saber-ne més coses. Mentre es passeja pel pis es fixa en tots els detalls que pot i, tractant-se d’una escriptora, mira els lloms dels llibres que té a les prestatgeries. Li fa gràcia veure’n tres de Xavier Sala i Martín, que és un vell amic i col·lega seu.

– Vius d’escriure llibres? -li pregunta, fent-se el desmenjat.

– Hehehe. Ja veig que vols treure’m informació.

– Sí… No, perdona’m la indiscreció. És que tinc entès que és pràcticament impossible de guanyar-se la vida només escrivint llibres, especialment si es fa en català o en qualsevol altra llengua minoritària.

– Tens raó -l’Amèlia envermelleix un xic.

– Escolta, em sap molt de greu haver-te incomodat, no era la meva intenció. Marxo, no et molesto més.

El Ricard s’acaba d’adonar que l’Amèlia s’ha vist mig descoberta i que no té intenció ni ganes de revelar el seu secret a ningú, i menys a un desconegut com ell. Ara li costarà més reconduir una propera conversa amb ella. El que sí que sap és que s’hi sent molt atret. Aquella noia és el paradigma de l’elegància, de la cultura i de la discreció. Necessita tornar-la a veure.

– Adéu, Amèlia. No cal que m’acompanyis a la porta. I et demano disculpes novament per haver-te incomodat. No vull que pensis que sóc un barrut.

– Ricard, no marxis encara.

Ja estava a punt d’obrir la porta per sortir de casa seva, quan un calfred d’emoció i de plaer li recorre el cos. Abans de girar-se per mirar-la, vol que l’excitació li marxi de la cara perquè no se n’adoni.

– Escolta’m, ja sé què volies dir quan m’has preguntat si vivia d’escriure. Com que som veïns, si no ho saps, ho sabràs aviat. Per tant, m’estimo més dir-t’ho jo mateixa. M’agrades i no voldria que et fessis una imatge errònia de mi.

– Amèlia, jo…

– Ho saps? Ho has sentit?

– Sí, no t’he d’enganyar.

– Què has sentit?

El Ricard se sent profundament incòmode amb aquesta pregunta. Què espera que li digui? Que li doni detalls de les paraules que li ha sentit pronunciar a la línia eròtica? O potser espera que li faci un judici moral?

– Et diré la veritat. Vaig descobrir la línia eròtica fa un parell de setmanes, i des d’aleshores t’escolto cada nit durant una estoneta. Això és tot.

L’Amèlia es posa a riure. El Ricard es nota inquiet. Tots dos queden uns segons en silenci, mirant-se.

(Continuarà)

Quant a Elsa Álvarez Forges

Barcelona, 1976. Sóc llicenciada en Història, en Filosofia i en Documentació, i graduada en Cant i en Arxivística. Arxivera a la Ciutat de la Justícia de Barcelona i l'Hospitalet i aprenent de novel·lista. Melòmana, teatròfila, lectora, serièfila i cinèfila (em penso que per aquest ordre).
Aquesta entrada ha esta publicada en Ficcions. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a La utopia (2)

  1. Josep-Llu diu:

    …deliciós!!!

    (si us plau, vull llegir més.) 

Els comentaris estan tancats.