La noció de culpa

Fa anys em va captivar Lluís Racionero i vaig llegir-ne uns quants llibres d’una tirada. Gràcies a ell em vaig endinsar en el món de les filosofies orientals que tant m’agraden. Recordo bé que una de les primeres frases de les Memòries de Califòrnia deia que si hom vol convèncer un xinès perquè es converteixi al cristianisme, primer l’ha de convèncer que és culpable, atès que aquesta és la noció bàsica sobre la qual es fonamenta tota la ideologia cristiana.

És una frase que sempre m’ha fet rumiar des que la vaig llegir. Què és, si no, el pecat original? Per què el treball es considera una condemna? Per què discernir el bé del mal és perniciós per a l’home? No hi ha cap dubte que la noció, el sentiment de culpa, subjau a totes aquestes qüestions. El pecat i el temor de Déu s’han fet servir sempre per infondre por als fidels, i malgrat que al món modern, després de la Il·lustració tot això ha quedat relativitzat, el substrat roman. Aquests dies estic llegint l’assaig magnífic sobre Calví que va escriure Stefan Zweig, que il·lustra a la perfecció aquestes nocions.

Si bé la culpa no és un concepte antinatural, el pecat sí que ho és. L’home és culpable si comet un acte moralment dolent, però no ho és intrínsecament, pel simple fet de ser humà i com a tal, hereu del pecat original. Al capdavall, si ho analitzem fredament, quin és aquest pecat original? La curiositat. De manera que l’origen de la filosofia és pecat en les religions monoteistes.

Quan llegeixo les idees que tenia Calví sobre la naturalesa humana i la seva culpabilitat inherent em vénen calfreds. Com pot ser que la interpretació d’una religió pugui negar el goig de viure, que pugui culpar l’home pel simple fet de ser-ho? Per això, addueix Racionero, és impossible convèncer un xinès que és culpable perquè, aliè a les religions monoteistes, no es pot imaginar que pel sol fet de venir al món, l’home sigui culpable de res. Precisament un naixement és una celebració, una festa, perquè vol dir que la natura ha florit. El significat del bateig és el de llevar una culpa inexistent. La Il·lustració ho va corregir tot, així també Kant va portar a col·lació la noció de l’imperatiu moral, que no és altra cosa que la consciència, i que és aquella facultat que ens permet discernir el bé del mal. Avui diríem que l’imperatiu moral és fruit de l’educació i de l’aprenentatge adquirit amb l’experiència.

Les religions monoteistes divergeixen completament de les religions paganes antigues sobre aquest concepte, i bona prova d’això n’és la mitologia clàssica, que enalteix un estol de déus que es mouen per sentiments, ja siguin d’alegria, luxúria, venjança, còlera o tristesa. Són uns déus, no només antropomorfs, sinó profundament humans. El Déu cristià és perfecte, és omniscient, omnipresent i omnipotent, la qual cosa crea un sentiment de culpa esfereïdor en l’home, a part d’un complex d’inferioritat brutal. Afortunadament, avui tot això ho llegim en el pla teòric i a la pràctica ens comportem d’una manera humana, ço és, moguts pel raciocini.

Quant a Elsa Álvarez Forges

Barcelona, 1976. Sóc llicenciada en Història, en Filosofia i en Documentació, i graduada en Cant i en Arxivística. Arxivera a la Ciutat de la Justícia de Barcelona i l'Hospitalet i aprenent de novel·lista. Melòmana, teatròfila, lectora, serièfila i cinèfila (em penso que per aquest ordre).
Aquesta entrada ha esta publicada en Filosofia. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a La noció de culpa

  1. JRRiudoms diu:

    Si vol conèixer una altra visió d’aquests dos temes, des d’un punt de vista cristià i bíblic, li deixo aquest vídeo http://player.vimeo.com/video/13319219 (sobre la culpa), i un estudi sobre el bateig (http://vozesperanza.com/cursos/tesoros-de-vida/nacer-de-nuevo/).

    He de dir-li que no són, doctrinalment, “calvinistes” o “catòlics romans” les ensenyances i opinions allà exposades. Espero que en pugui treure’n profit (i en cap cas vull fer proselitisme, sols vull ensenyar-li quelcom que li pot interessar).

    Atentament

Els comentaris estan tancats.