La síndrome de Stendhal

El Ricard ho té tot per considerar-se afortunat, teòricament. Però com més anys passen, més buit se sent. L’Helena, la seva dona, cada vegada l’entén menys, i la feina, malgrat que li encanta, no l’omple del tot. No se sent frustrat però sí que nota que la seva vida no és prou plena, prou satisfactòria.

Una nit que li costa agafar el son, es lleva a les dues i comença a sentir uns gemecs al pis del costat. Somriu. L’Helena i ell fan l’amor molt esporàdicament. La seva dona és atractiva, però ja no hi ha la compenetració que hi havia al principi i això li minva les ganes de tenir-hi intimitat. Encuriosit, decideix parar l’orella i escoltar. Aquella veu femenina l’atreu tant que no es pot estar de masturbar-se, fins que arriba a l’orgasme.

No triga a adonar-se, però, que només se sent una veu. Ho troba estrany. Rumia i arriba a la conclusió que, tractant-se d’una veu tan càlida i sensual, ha de ser un telèfon eròtic. El té al pis del costat i no ho sabia. A les tres deixa de sentir la veu i decideix ficar-se al llit, pensarós. Com és que no s’ha fixat mai en la noia que viu al pis del costat? Com deu ser? La veu és indubtablement preciosa i sensual, i denota una persona refinada. Per què fa aquesta mena de feina?

Passen els dies i les nits, i el Ricard ja sap l’horari que fa la noia del telèfon eròtic: de la mitjanit fins a les tres. Cada nit para l’orella, no ja per excitar-se, sinó per sentir-la. Està enamorat d’aquella veu. Pensa si vol anar més enllà i conèixer-ne la propietària. I si el decep? Un dia es para a mirar els noms de les bústies i veu que la del costat de la de l’Helena i seva duu el nom d’Amèlia Rovira. Aquell nom no li és desconegut. Però on l’ha sentit o llegit? Llegit! Ara ho recorda. Fa temps va comprar un llibre seu. Aquella noia és escriptora! No s’ho pot creure. Va ràpidament a la lleixa dels llibres i l’agafa amb frisança. És una novel·la força gruixuda. A la contracoberta hi ha la fotografia d’una noia que sembla tímida i fràgil. Li encanta. Ara sí que té la necessitat de conèixer l’Amèlia en persona.

Comença a rumiar l’estratègia per coincidir amb ella a l’ascensor. No sap quins horaris fa, i ell no pot deixar de fer els seus, que són ben atapeïts. És assessor financer i inversor en borsa, cosa que l’obliga a viatjar sovint, i li encanta, però ara pot ser un obstacle per entrar en contacte amb l’Amèlia. Està encuriosit, il·lusionat, excitat i enamorat d’una noia que no coneix.

Un matí que no treballa va a comprar i, com per art de màgia, veu l’Amèlia al supermercat. La troba preciosa. Decideix seguir-la sense dissimular gaire. Es fixa en el que posa al cistell: verdura, fruita, iogurts, aigua, suc, te, cafè i xocolata. A la caixa es posa darrere seu a la cua, i aleshores decideix presentar-se.

– Perdona, et dius Amèlia Rovira?

Ella fa cara d’estranyada, es mostra visiblement incomodada i no sembla disposada a donar gaire explicacions.

– Sí… Ens coneixem?

– Em sap greu si t’he molestat, no era gens la meva intenció. Em dic Ricard, sóc el teu veí.

– Ah, hola Ricard. No conec gaire la gent de l’escala. La veritat és que fa poc que hi visc i no surto gaire.

Un cop han pagat tots dos ell s’ofereix per dur-li les coses a casa. Ella sembla més tranquil·la i accepta l’oferiment.

El Ricard se sent trasbalsat. La mira i és com una nina. Té ganes de dir-li i de preguntar-li tantes coses que no sap ni per on començar. Ella se n’adona i somriu. Ell s’adona que l’Amèlia ja no li té por.

– Saps què? L’altre dia em vaig fixar en el teu nom a la bústia i vaig pensar que em sonava d’alguna cosa, i és clar, si tinc un llibre teu! Si t’he de ser sincer, encara no l’he llegit, però et prometo que ho faré aviat.

– Hahahaha. No cal, home, és la meva primera i única novel·la, de moment. Ara n’estic escrivint una altra. Estic contenta de la rebuda que ha tingut. Ser escriptora sempre ha estat el meu somni, i per fi s’ha fet realitat.

El Ricard està radiant. La conversa està anant molt millor del que s’esperava. Tot flueix espontàniament. Fins que arriben al replà de tots dos i s’han de dir adéu.

– Vols que t’entri tot això a casa? 

– No cal, home, no vull donar-te tanta feina.

– Feina? No, dona, per a mi és un plaer ajudar una artista.

Tots dos somriuen, amb una certa complicitat.

 

(Continuarà)