“Le code a changé” (Cena de amigos), de Danièle Thompson

La primera cosa que he de dir és que no sóc neutra a l’hora de parlar d’aquesta pel·lícula, ja que sóc una gran amant i admiradora del cinema francès. M’agrada perquè parla d’històries quotidianes d’una manera poètica, amb sensibilitat i sense caure en la cursileria. És un tipus de cinema amb el qual em trobo còmoda, com un peix a l’aigua. Els personatges i, sobretot, les situacions i els sentiments que viuen, em són molt propers. Això és exactament així a Le code a changé.

No sé si actualment està de moda jugar amb els salts en el temps, tan endavant com endarrere, però en aquesta pel·lícula també ho trobem. És un recurs que dóna molt de joc perquè permet explicar moltes coses i a més, enfocar-les des d’un punt de vista molt determinat. En aquest cas, es tracta d’un sopar d’amics que es fa anualment, i hi ha salts entre el sopar d’un any i el de l’any següent, tenint en compte totes les coses que han passat entremig. Els personatges tenen aventures amoroses, els passen coses dolentes, canvien de feina, però malgrat totes aquestes vicissituds, al cap d’un any les coses segueixen aparentment igual. La processó va per dins.

Per damunt de tot, és un film que ressalta la hipocresia que amara la societat occidental contemporània, on les aparences sempre passen per damunt dels sentiments i de les conviccions més íntimes de les persones. Al primer sopar els personatges es llancen dards enverinats, això sí, amb guants de seda. És el moment en què la ratlla entre la diplomàcia i la hipocresia queda més desdibuixada. Em va recordar força Deux jours à tuer, protagonitzada per Albert Dupontel, en la qual durant un sopar, sabent que tenia una malaltia terminal, es dedicava a dir als seus amics tot el que en pensava a la cara.

Le code a changé és una comèdia dramàtica, potser no és una gran pel·lícula, però és d’allò més interessant i entretinguda. I a més, fa reflexionar sobre la hipocresia de la nostra societat. Les vides de tots els personatges s’entrecreuen: riuen, ploren, s’apunyalen per l’esquena, pateixen, s’estimen, es desencisen. I al final, malgrat que en la profunditat dels sentiments de cadascú tot ha canviat radicalment, la superfície segueix intacta.

La protagonitza un gran elenc d’actors francesos, amb Dany Boon, Emmanuelle Seigner (La novena porta) i un Patrick Bruel guapíssim. Els diàlegs són enginyosos i la pel·lícula esdevé simpàtica, divertida i molt francesa.

Quant a Elsa Álvarez Forges

Barcelona, 1976. Sóc llicenciada en Història, en Filosofia i en Documentació, i graduada en Cant i en Arxivística. Arxivera a la Ciutat de la Justícia de Barcelona i l'Hospitalet i aprenent de novel·lista. Melòmana, teatròfila, lectora, serièfila i cinèfila (em penso que per aquest ordre).
Aquesta entrada ha esta publicada en Cinema. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a “Le code a changé” (Cena de amigos), de Danièle Thompson

  1. julianjuanlacasa diu:

    La vaig veure la setmana passada, i em va agradar de valent.
    També soc admirador del cinema francès, des de petit, tinc l’admiració per la cultura gal.la, la meva mare adorava sentir Georges Brassens, Jacques Brel o Edith Piaf.
    Al meu bloc vaig desar una crítica meva de la pel.lícula. La directora, la Danièle Thompson, ja la coneixia per la molt estimable “La bûche, sopar de Nadal”, que també diseccionava exemplarment les febleses humanes prenent com a pretexte el Nadal, i tot començant la pel.lícula aleshores amb un detall gens nadalenc i trencador: un funeral i un enterrament.
    Millor és veure “Sopar d’amics”, les crítiques no van ser bones, també ho van ser amb la també estimable “El pastís de noces”, mordaç visió de la mesquinesa burgesa a la vora d’unes noces. 
    Un salut,

    JULIÁN. 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*