“Tòquio blues”, d’Haruki Murakami

Dec ser una de les poques persones que no vaig descobrir Haruki Murakami amb Tòquio blues, sinó amb After Dark. Crec que és millor que hagi anat així la cosa, perquè mentre que After Dark és una novel·la en l’estil més genuïnament japonès, Tòquio blues està força occidentalitzada. Vaig copsar-hi el gust dels orientals pel buit, que ja coneixia a través del zen i de les filosofies orientals en general, i em va dur a interessar-me per altres autors nipons, a banda de trobar-hi una connexió amb les novel·les d’Amélie Nothomb, l’escriptora belga que va viure la infància al Japó.

Tòquio blues és una novel·la llarga i intensíssima. Malgrat que hi passa un lapse de temps molt dilatat, hi transcorre poca acció. Això és el que crea la sensació de buit tan present en l’imaginari oriental. No obstant, el regust final que en queda no és el d’una història més aviat banal i absurda, com passa amb After Dark (sense que siguin qualificatius negatius, en absolut!) sinó el d’uns adolescents que cerquen la felicitat i sobretot, un sentit a la seva existència.

El tema que tracta, la dificultat de viure (i de sobreviure) l’adolescència, és universal, la qual cosa contribueix a desdibuixar-li l’aire orientalitzant. Tot i que els tres suïcidis que hi ocorren ens donen una pista per situar-nos al Japó, no n’hi ha prou per transmetre l’alè nipó del buit, de la lleugeresa de l’ésser. A banda d’això, que pot ben ser una cosa personal meva, és una gran novel·la, ben escrita, amb uns personatges tan sòlids com amarats de contradiccions, i amb una acció que és un drama constant i latent. Allò que més en captiva és la intensitat narrativa, que aconsegueix convertir una història molt senzilla en una novel·la que esdevé un remolí de passions i de sentiments. Aquí rau la perícia d’un escriptor.

Pel que fa a l’adaptació cinematogràfica que Anh Hung Tran n’ha fet, em va passar una cosa curiosa. Qualsevol pel·lícula basada en una novel·la ha d’obviar-ne elements, especialment si és llarga i farcida d’acció i de personatges, per tal de ser mengívola. També ha passat amb Tòquio blues, amb la qual cosa havent-ne llegit el llibre primer, veient la pel·lícula hom té la sensació que l’acció hi passa molt de pressa, que la història avança a un ritme inusualment ràpid per tractar-se d’una trama senzilla. Però és clar, aquesta sensació ve induïda per la lectura prèvia de la novel·la. Algú que no l’hagi llegida o que ho hagi fet molt de temps abans no notarà res. És una bona pel·lícula, trista com la novel·la, amb una fotografia i una banda sonora magnífiques. Només cal recordar que Anh Hung Tran ja va dirigir L’olor de la papaia verda.

En definitiva, la meva admiració pels autors orientals va in crescendo, és com si m’omplissin amb el seu buit, i penso “devorar” (mala paraula, ho sé) tots els llibres de Murakami, que per sort de tots, escriu força. I no puc deixar de recordar i de felicitar Albert Nolla, el traductor de Murakami al català, perquè és la veu que ens acosta l’autor original a la nostra llengua. Cal no oblidar mai que els lectors catalans no llegim Murakami sinó Albert Nolla.

Haruki Murakami, Tòquio blues, traducció d’Albert Nolla. Barcelona: labutxaca, 2007, 432 p. 

Quant a Elsa Álvarez Forges

Barcelona, 1976. Sóc llicenciada en Història, en Filosofia i en Documentació, i graduada en Cant i en Arxivística. Arxivera a la Ciutat de la Justícia de Barcelona i l'Hospitalet i aprenent de novel·lista. Melòmana, teatròfila, lectora, serièfila i cinèfila (em penso que per aquest ordre).
Aquesta entrada ha esta publicada en Llibres i literatura. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.