Dimarts vaig anar a veure una pel·lícula israeliana, “El viatge del director de recursos humans”, basada en una novel·la d’Abraham B. Yehoshua, i un cop més, vaig pensar en l’enorme coratge, valentia i voluntat de ser del poble d’Israel en el tema lingüístic concretament. Un poble que fa seixanta anys va decidir i va ser capaç de desenterrar una llengua morta i convertir-la en idioma d’ús social, literari i oficial, no només em desperta una admiració immensa, sinó que ens hauria de servir de model als catalans per veure que no hi ha res perdut.

A casa nostra hi ha molts catalanoparlants que es desesperen de veure com el castellà s’escampa a Catalunya com una taca d’oli, acomboiat per tota mena de mitjans de comunicació i per un Estat fort dotat de recursos i de tentacles per expandir i imposar la seva llengua arreu. Jo mateixa alguns cops també caic en el desànim, però quan em passa això sempre penso en el miracle israelià: amb un Estat fort, amb recursos i amb voluntat de ser, van ressuscitar una llengua morta i enterrada i en menys de cinquanta anys es va convertir en un idioma tan normal com el de qualsevol altre Estat.

Per tant, fora els laments i el desànim, i a treballar per aconseguir el mateix estatus pel català a Catalunya que el de l’hebreu a Israel. Sé que se’m pot contraargumentar dient que Israel ha gaudit i segueix fent-ho, dels recursos econòmics que el seu benefactor, EEUU, li subministra, però no és menys cert que sense una voluntat de ferro no haurien arribat on són. Afortunadament, la situació del català no pot comparar-se de cap manera a la de l’hebreu amb anterioritat a la creació de l’Estat d’Israel, i és precisament això el que ens ha d’insuflar l’alè de la victòria, perquè no hi ha res perdut, però tampoc guanyat.

Cada dia es fa més palès que ens cal un Estat propi per a moltes coses, també per normalitzar el català definitivament, perquè sigui la llengua oficial única a Catalunya i puguem llegir les etiquetes de tots els productes en aquest idioma, perquè sigui oficial a la Unió Europea i els nostres europarlamentaris puguin parlar-lo amb la mateixa normalitat amb què els diputats de Dinamarca parlen en danès.

En la creació de l’Estat d’Israel hi va participar molta gent que no sabia ni un borrall d’hebreu, però la voluntat de ser era tan forta que, venint d’orígens molt diferents, el van aprendre i se’l van fer seu per sentir-se una comunitat unida. A casa nostra, el pretès bilingüisme sempre acaba esdevenint una trampa per fer avançar el castellà en detriment del català. Perquè és una evidència que en qualsevol lloc del món, una llengua avança perquè en recula una altra. Els humans no podem parlar més d’una llengua alhora, i quan optem per una o per una altra estem prenent partit per l’una o per l’altra. 

Ara bé, a Israel saben que el seu idioma és absolutament minoritari i per això ho retolen tot en hebreu i en anglès, per internacionalitzar-se. Aquesta és l’opció intel·ligent que adopten totes les llengües més o menys minoritàries. A casa nostra no. Cras error! Mentre creguem que el castellà és la nostra llengua d’internacionalització només farem recular el català i caurem irremeiablement en la diglòssia. L’anglès, lingua franca actual, no amenaça ni l’hebreu ni el català ni cap altra llengua minoritària, i per això és d’una importància vital que siguem absolutament bilingües, com ho són els israelians, els holandesos o els escandinaus, perquè l’anglès és el nostre passaport al món, i el món és llibertat.