Mendelssohn i Schopenhauer

Fa molts anys que cerco paral·lelismes entre filòsofs i compositors de música. Així, per exemple, és claríssim que Hegel seria Beethoven, no només per època, sinó perquè la música de Beethoven està impregnada de l’idealisme hegelià. En aquest paral·lelisme estic d’acord amb l’Octavi Piulats, exprofessor meu de filosofia. No estaríem d’acord, en canvi, a trobar el paral·lel musical de Kant: mentre que jo veig clar que és Bach, ell afirmava que era Mozart. I a continuació va afegir: “però Mozart és més gran que Kant”. Totalment d’acord.

Schopenhauer és un filòsof tan estrany, que no s’ensenya a la facultat de filosofia de la Universitat de Barcelona. De fet, l’únic professor que ens en va parlar, i encara de resquitllada, fou precisament en Piulats, que és qui m’hi va fer agafar gust i no vaig parar fins que no vaig aconseguir fer un treball sobre aquest autor per a alguna assignatura. Però aquest apunt no va de filosofia sinó de música. Amb els anys hi he rumiat força, i veig claríssim que el paral·lel musical de Schopenhauer només pot ser Mendelssohn, el compositor romàntic per excel·lència (i que em perdoni Schubert).

Tota aquesta introducció és per parlar concretament sobre la primera simfonia de Mendelssohn, que és la que més m’agrada. M’imagino que és estrany, perquè les altres quatre són més aconseguides, fruit d’un grau més gran de maduresa per part del jove compositor, que va morir als 38 anys. La primera, que va escriure amb tot just quinze anys, és, de fet, la primera que va escriure després d’haver-ne compost dotze per a orquestra de cambra.

I què té a veure la simfonia op. 11 de Mendelssohn amb la filosofia de Schopenhauer? Doncs a parer meu, molta cosa. És una música romàntica, fresca, agitada, abrandada. S’hi aprecia l’espurna de la joventut, del voler arribar a tot arreu, el neguit, l’ànsia de no aconseguir-ho. I això és precisament Schopenhauer, la filosofia del qual parla insistentment de la voluntat, aquest monstre que se’ns menja per dins i no ens deixa viure. Segons Schopenhauer, l’home és un ésser infeliç per naturalesa, perquè no pot desfer-se de la voluntat, dels desitjos que el turmenten. En definitiva, no és lliure. La primera simfonia de Mendelssohn, especialment en el darrer moviment, ho transmet a la perfecció. És en do menor, com la resta de la simfonia, i exposa un tema fins que arriba a un punt que esdevé un abisme, més enllà del qual és impossible continuar. Som davant la desesperació de l’home sol davant del món, com en el quadre de K. D. Friedrich. I com resol Mendelssohn la passió, l’ànsia, el deliri? Amb un final en to major. Passem a una altra dimensió, amb la gràcia i la mestria afegides que entre l’abisme i la resolució hi ha una petita fuga. Musicalment és impecable. Hi ha vegades que recordo una frase de la pel·lícula Amadeus que diu: “és perfecte, i no puc reescriure el que és perfecte!”. Es pot aplicar a molts passatges musicals, un dels quals és aquest quart moviment, sense dubtar-ho.

A més a més, Schopenhauer era un gran melòman i afirmava que l’única cosa que ens pot salvar de l’abisme, l’única cosa que ens pot fer lliures de la voluntat que ens oprimeix és la música, que és l’art superior. Tot i que crec que l’autor preferit de Schopenhauer era Mozart (com també ho és el meu). Afirma: “la filosofia s’inicia com l’obertura de Don Giovanni: amb un acord en menor”.

Quant a Elsa Álvarez Forges

Barcelona, 1976. Sóc llicenciada en Història, en Filosofia i en Documentació, i graduada en Cant i en Arxivística. Arxivera a la Ciutat de la Justícia de Barcelona i l'Hospitalet i aprenent de novel·lista. Melòmana, teatròfila, lectora, serièfila i cinèfila (em penso que per aquest ordre).
Aquesta entrada ha esta publicada en Música. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.