El turment i l’èxtasi
Fa dies que reescolto la música religiosa de Mozart, la perla de la qual considero que és el motet Ave verum, KV 618, perquè en pocs minuts condensa una bellesa i una profunditat espiritual colossals, que només un geni podria crear. En aquest motet hom hi veu la mestria d’un Mozart madur, en el seu punt àlgid, expansiu i incisiu. Es tracta d’una de les darreres obres de la seva producció, fruit d’un turment que mena a l’èxtasi.
Després d’uns quants cops d’escoltar-lo, i d’escoltar també la Gran Missa en do menor, KV 427, especialment l’Et incarnatus est, he arribat a la conclusió que l’Ave verum de Mozart és a la música allò que l’Èxtasi de Santa Teresa de Bernini és a l’escultura. M’explico.
La música religiosa troba la culminació en les cantates i passions de Bach, i després d’això sembla que no hi pugui haver res més, perquè realment, és una música que convida a la pietat i a la religiositat, per més que no se sigui creient (una servidora no ho és). Per més que l’hagi escoltada mil cops, l’obertura de la Passió segons Sant Joan em segueix produint calfreds i una sensació de temor de Déu. És evident, doncs, que Bach posa un llistó que sembla inigualable.
Mozart és com si fes la volta al mitjó i reinterpretés el llenguatge de la música religiosa. Sembla mentida que el creador de l’ària del catàleg que Leporello canta al primer acte de Don Giovanni pugui compondre una música religiosa tan colpidora com excelsa. Mozart no té res a veure amb Bach ni amb cap dels barrocs i la seva música religiosa és absolutament innovadora, amb una dimensió espiritual fora mida i, a parer meu, sense el sentit dramàtic que té la de Bach. Hom ha dit que les òperes de Bach són les passions. Doncs bé, Mozart no necessita que les seves misses es converteixin en òperes perquè ja en va escriure vint-i-una; per això la seva música sacra és pura i traspua una espiritualitat pregona que amara tot l’ésser de qualsevol persona que vulgui endinsar-s’hi.
Vaig sentir un cop que la música religiosa de Mozart és eròtica. No puc estar-hi més d’acord. Les parts vocals estan escrites per comminar a la comunió amb la divinitat, per tocar l’inefable amb els dits. Són el contrapès a unes parts instrumentals solemnes i racionals. Escolteu, si no, el Kyrie inicial o l’Et incarnatus est de la Missa KV 427. Els melismes de la partitura de la soprano són una metàfora sonora de la comunió física de dos cossos.
De la mateixa manera, l’escultura de Bernini no representa només l’èxtasi místic de Santa Teresa, sinó que al seu rostre hi llegim l’èxtasi produït per la comunió, no sabem si amb la divinitat o amb un ésser corpori, però és obvi que l’expressió tan naturalista que Bernini sap copsar és fàcilment equiparable a l’èxtasi sexual produït per un furor eròtic. En qualsevol cas, tant Bernini com Mozart, dos genis, saben copsar tots els racons de l’ànima humana i plasmar-los artísticament en obres que desprenen una sensualitat i un misticisme que, com diu Schopenhauer, ens permet desfer-nos de la voluntat i ser lliures.