La Vanguardia.cat

La Vanguardia és un diari dels més antics de Catalunya, el van fundar els germans Godó el 1881 com a canal d’expressió per als liberals, i ha arribat fins avui havent passat per vicissituds molt diverses, amb directors tan diferents com Miquel dels Sants Oliver o Luis de Galinsoga.

Que el proppassat 3 de maig tragués el seu primer número en català és tota una efemèride, pel que representa aquest diari a casa nostra. Una publicació de tarannà conservador, que es va arrenglerar claríssimament amb el franquisme i que sempre ha fet una aposta per mantenir l’statu quo, ara també surt en català. Això deu voler dir que l’statu quo a Catalunya està canviant i que s’està desplaçant cap a posicions nítidament catalanes.

Hi ha qui ha dit que si la normalització del català va venir de la mà de TV3 i Catalunya Ràdio en el camp dels mitjans audiovisuals, la normalització quant a premsa escrita ha vingut de la mà de La Vanguardia. Hi estic ben d’acord. Si bé és cert que El Periódico va treure l’edició en català el 1997 i que fa encara no mig any va començar el diari Ara, no és menys cert que el viratge lingüístic de La Vanguardia és titànic, perquè és el primer diari en vendes i en nombre de subscriptors a Catalunya.

Hi ha molta gent a casa nostra, catalans de tota la vida, que sempre han llegit aquest diari, i segurament sempre han trobat normal que fos d’expressió castellana. Ara, doncs, és el moment de conscienciar tota aquesta massa de població (que no és poca), que la llengua de Catalunya i del catalanisme és el català, que la diglòssia mental que encara pateixen molts és una anomalia a extingir. Penso, sobretot, que molts dels lectors de La Vanguardia són persones que per edat, s’han educat durant el franquisme i que, per tant, no han tingut l’oportunitat d’aprendre la llengua que parlen. En aquest sentit, precisament, La Vanguardia pot fer, i estic segura que farà, una tasca titànica, per aconseguir que els seus lectors catalanoparlants vagin familiaritzant-se amb el català escrit i que, amb el pas del temps, vagin agafant consciència de la normalitat de la seva llengua.

Independentment del color polític, La Vanguardia és un gran diari perquè està fet per bons periodistes i perquè compta amb articulistes de luxe com Pilar Rahola, Quim Monzó, Màrius Serra o Xavier Sala i Martín, entre molts d’altres. El canvi de xip mental que aquest fenomen provocarà en molta gent és importantíssim. Molt més del que pot semblar a priori. Potser sense saber-ho, el conde de Godó (també) està treballant per la independència!

Quant a Elsa Álvarez Forges

Barcelona, 1976. Sóc llicenciada en Història, en Filosofia i en Documentació, i graduada en Cant i en Arxivística. Arxivera a la Ciutat de la Justícia de Barcelona i l'Hospitalet i aprenent de novel·lista. Melòmana, teatròfila, lectora, serièfila i cinèfila (em penso que per aquest ordre).
Aquesta entrada ha esta publicada en Sociolingüística. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a La Vanguardia.cat

  1. rginer diu:

    Ningú recorda ni Radio 4 ni la 2 en català … Encara avui recordo les entrevistes de na Montserrat Roig o el Terra ‘Escudella i els matins de Ràdio 4 amb n’Enric Frigola …. ai la memòria ! Teníem un bell raconet per poder viure en català en èpoques ben fosques !! I el projecte de La Vanguardia, doncs, és un projecte empresarial, per fer diners, per ser els primers, no per convicció i sentiment.

Els comentaris estan tancats.