“Tinc ganes de tu”, de Federico Moccia
No sóc una persona gregària però a nivell de llibres m’agrada estar més o menys al cas de les novetats que es publiquen. És per això que, quan ja duia temps com a èxit de vendes a casa nostra, em vaig interessar per Federico Moccia. Havia sentit a dir que les seves eren novel·les simples, fàcils de llegir, i sense gaire profunditat. Però a vegades, tots necessitem llegir alguna cosa lleugera, que ens faci volar la imaginació però sense pensar gaire.
Ara que faig un curs d’escriptura, llegeixo els llibres de ficció d’una altra manera de com ho feia abans: instintivament, me les miro des de dintre, em fixo en com l’autor ha anat dosificant la informació perquè la novel·la quedi rodona. Tinc ganes de tu és una història simple i cursi, però val a dir que la manera com Moccia la basteix li dóna un aire important.
L’atmosfera és alegre i despreocupada, amb gent jove i guapa que no passa estretors econòmiques, allò que avui en diríem cool. Tots els problemes que tenen són embolics amorosos, que al final es resolen de la manera més ensucrada possible. Dit així segur que a ningú no li agafen ganes de llegir el llibre, que a més, té 569 pàgines, però el cert és que Moccia fa passar la història i els personatges per uns viaranys que converteixen l’argument en interessant i fins i tot en misteriós de vegades. També és força notable els canvis constants de narrador que fa, es posa a la pell d’uns quants personatges, principalment dels dos protagonistes, la qual cosa dóna molt de joc. Permet a l’autor transmetre una sensació de vivesa al lector mitjançant la focalització que fa dins dels dos protagonistes de manera alternada.
Òbviament, les novel·les de Moccia són allò que abans se’n deia literatura de canya i cordill, però estan ben construïdes, l’autor hi desplega una tècnica narrativa que dóna un toc d’encant i de misteri a una història cursi i ensucrada. Això em fa pensar en el proppassat dia de Sant Jordi, quan en una parada de la Rambla vaig sentir una senyora que li demanava al dependent que li recomanés un llibre per no pensar gaire, i el dependent, després de rumiar-hi força, li va acabar venent l’últim llibre de Murakami. Sincerament, a mi Murakami em va fer pensar bastant. Potser és un autor que admet diversos nivells de lectura, o potser és que al venedor en aquell moment no li va venir al cap Federico Moccia.