Punt de gir

El Marc i la Laura són parella des de fa cinc anys, i un dia, ell li demana de casar-s’hi. El Marc comparteix pis amb el seu millor amic, l’Eduard, que es posa molt content per la parella, però que comença a patir pel que pugui passar amb el pis on viu amb el Marc. Fins ara tot ha anat com una seda. Malgrat que la Laura té el seu pis propi, gairebé ja fa vida al pis del Marc i de l’Eduard. Però l’Eduard veu amençat el seu estil de vida dels darrers cinc anys.

El Marc és immensament feliç i ni per un moment no pensa en l’Eduard i en el que passarà amb el pis on fa cinc anys que viuen. L’Eduard, d’altra banda, tampoc no vol dir-li’n res per no espatllar-li l’alegria. La processó li va per dins. Fins ara no s’havia adonat que la Laura gairebé vivia amb ells, i ara, en canvi, comença a veure-la com una intrusa. O l’intrús és ell? Qui es quedarà amb aquell pis i qui n’haurà de marxar quan el Marc i la Laura es casin?

Un cop passada l’excitació inicial de la proposta de matrimoni, la Laura decideix arribar-se al seu pis, que fa temps que no trepitja, perquè pràcticament ja vivia amb el Marc. I amb l’Eduard.

Té un pis de lloguer que va aconseguir per via d’una antiga amistat de la seva mare amb una senyora que no li va voler fer cap contracte escrit i que va voler tots els tractes de paraula. Aleshores a la Laura li va semblar bé. Ara, després d’anys de tenir-lo descurat, té por de com se’l trobarà. Comptat i debatut, fa tres mesos que no hi posa els peus.

Passa pel carrer del pis i no sap veure l’edifici que recordava. Fa memòria, quin número del carrer era? Està segura que era el 139, però ara dubta. Al 139 hi ha un restaurant xinès. No li quadra. Camina per tota l’illa però no, està segura que era el 139. Aleshores decideix entrar al restaurant.

– Bon dia, que fa gaire que és obert aquest restaurant?

– Bon dia, no, de fet vam obrir ahir mateix, però si vol, li podem donar un val de descompte com els que vam donar per la inauguració.

– Aaaarggggg!!!

– Què passa, senyora?

– No res, no res. Adéu.

Aleshores la Laura comprèn que la mestressa del pis devia vendre l’immoble sencer en aquells xinesos o en alguna immobiliària, o qui sap, potser la vella s’ha mort i els fills han fet i desfet sense tenir en compte que ella no tenia res escrit!

Val més no pensar-hi. No ha res d’il·legal. No pot denunciar ningú. Aleshores se’n va cap al Marc plorant. L’Eduard també hi és i no vol perdre’s la conversa.

– Marc, m’he quedat sense pis.

– Com pot ser?

– No tenia contracte de lloguer, tot va ser un acord verbal amb una amiga de ma mare.

L’Eduard veu el seu món a terra. Ara la Laura ha de venir a viure definitivament amb ells, sense esperar que es casin! I ara què? Sabrà suportar la presència d’una dona, encara que sigui la xicota del seu millor amic, a la seva vida quotidiana? Pensa que ha de fer alguna cosa ràpidament. Com ara trobar parella.

Quant a Elsa Álvarez Forges

Barcelona, 1976. Sóc llicenciada en Història, en Filosofia i en Documentació, i graduada en Cant i en Arxivística. Arxivera a la Ciutat de la Justícia de Barcelona i l'Hospitalet i aprenent de novel·lista. Melòmana, teatròfila, lectora, serièfila i cinèfila (em penso que per aquest ordre).
Aquesta entrada ha esta publicada en Ficcions. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.