“Parsifal”

Sé que ja fa dies que es van acabar les representacions de Parsifal de Wagner al Liceu, però així i tot, encara m’agradaria escriure’n la meva impressió, que fou alhora molt favorable i molt estranya. Favorable, evidentment, perquè, confirmant la impressió que em vaig endur l’any passat amb Tristan und Isolde, la música em va semblar excelsa, d’un altre món, espiritual i divina. Estranya, perquè la qualitat grotesca de l’argument és inversament proporcional a la bellesa de la música.

Encara que pugui semblar estrany, això és el que em va semblar a mi, que de l’argument només en coneixia els personatges i molt vagament algun element de la trama. Vull dir que parlo com a persona verge que a penes en sabia res, i aquest tipus de mirada molts cops és la que dóna una apreciació més bona i encertada en algunes coses. No vull dir amb això que hagi de ser necessàriament com ho vaig copsar jo, però ningú no em podrà negar que aquell argument infecte és un cúmul de despropòsits l’un darrere l’altre.

Als cavallers custodis del Graal els han robat una llança amb la qual, a més, han ferit el seu rei, Amfortas. I qui és l’únic que pot salvar el rei i tornar-los la llança? Aquell ésser pur i innocent que no sàpiga res del món i que no distingeixi el bé del mal. Aquest no és altre que Parsifal, un “home” (si es pot dir així, perquè més aviat sembla una ameba) que no només no sap res, sinó que no té capacitat per sentir res. M’agradaria que algun entès en Wagner m’expliqués què significa això. Hom s’esperaria que el cavaller salvador fos el més savi, el que ho conegués tot, però no, aquí és l’ignorant el qui els ha de salvar. Conceptualment em sembla abominable. És una apologia de la ignorància.

D’altra banda, Kundry és una dona estranyíssima que no se sap d’on ha vingut ni què hi fa entre els cavallers. És qui explica a Parsifal qui és ell (!), i al segon acte, quan l’intenta seduir, no queda clar si el que vol és fer-li d’amant o de mare. Parsifal, com que no té la facultat de sentir, no té ni idea de què vol aquella dona. Fins que al final, pren la llança al malvat Klingsor i la retorna als cavallers, que, tanmateix, havien mantingut el Graal intacte.

Un argument tan fluix i patètic, hauria d’anar acompanyat d’una escenografia molt sumptuosa i pomposa per tal de fer-ho una mica més passable tot plegat, i convertir-se en el bàlsam que fes lluir la música i mantenir l’argument en un segon pla. Però no. A la producció que vam veure al Liceu, l’escenografia era un edifici d’estil neoromànic que anava girant i que no se sap què era ni què hi feien els personatges. O sigui, que en lloc de fer l’argument més mengívol, contribuïa a fer-lo encara més estúpid del que ja ho és intrínsecament. El més irònic de tot fou quan, al primer acte, que representa un hospital (!), els metges, per guarir els malalts, els donen a beure el calze sagrat on hi ha el Graal. O sigui, al temple de la ciència es fa servir la màgia i la creença irracional per tractar malalties!!! Inexplicable.

Bé, no m’estenc més sobre l’argument, perquè l’important és la música, però és que vaig quedar tan xocada, que no me n’he pogut estar. La música de Wagner, paradoxalment, és màgica, sublim, etèria, transportadora cap a l’infefable. M’ha costat molts anys entrar-hi, però per fi ho he aconseguit i n’estic molt satisfeta. Les coses belles, que valen la pena, són difícils, àrdues, però quan es comprenen, el goig és superior a tot allò que és fàcil. Com diu el refrany, allò que res no costa, res no val. Wagner és dur i difícil, però endinseu-vos-hi si podeu. Val la pena!

Quant a Elsa Álvarez Forges

Barcelona, 1976. Sóc llicenciada en Història, en Filosofia i en Documentació, i graduada en Cant i en Arxivística. Arxivera a la Ciutat de la Justícia de Barcelona i l'Hospitalet i aprenent de novel·lista. Melòmana, teatròfila, lectora, serièfila i cinèfila (em penso que per aquest ordre).
Aquesta entrada ha esta publicada en Música. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.