“Petits crims conjugals”, d’Eric-Emmanuel Schmitt

Schmitt és un autor que sempre em fascina. El vaig descobrir, com em sembla que ho vàrem fer molts catalans, amb El llibertí, interpretada a casa nostra per la mateixa parella protagonista que ara fa Petits crims conjugals, i aquella ja va ser una obra que em va interessar molt, perquè sota una capa aparent de lleugeresa i de senzillesa, exposa molts dilemes filosòfics i morals que tenim tots els éssers humans. Això, és clar, només ho pot fer algú com Schmitt, que és doctor en filosofia, i que precisament va fer la tesi sobre Diderot, el protagonista d’El llibertí.

El plantejament de l’obra és interessant, ja que presenta els problemes de convivència diària d’un matrimoni que porta quinze anys. La cosa dóna per a molt, atès que en tants anys les friccions que hi han sortit són moltes, precisament perquè tots dos es coneixen molt -massa- i malgrat que tot podria ser previsible, la incertesa els assalta, especialment a ella.

Però no és només interessant el plantejament a nivell de contingut, sinó també formal. La manera d’encarar els dubtes i les incerteses del matrimoni a partir d’un atac d’amnèsia dóna encara més camp per córrer, per deixar fluir tots els pensaments que tenen l’un de l’altre i per abocar tots els neguits que els corsequen a partir d’una situació ben original. Ella reconstrueix l’home que hauria volgut tenir al seu costat mentre ell escolta tots els retrets que té a fer-li. Som davant del resultat d’anys de rutina i d’estancament en un matrimoni entre dos intel·lectuals.

En aquest sentit, l’obra planteja dubtes i dilemes, ens fa posar a la pell dels personatges i ens interpel·la constantment. Què faria cadascú de nosaltres al cap de quinze anys de matrimoni? Sabem acceptar l’altre tal com és o intentem canviar-lo, encara que només sigui en la imatge que en tenim? La dificultat de les relacions humanes, i concretament de parella, dóna lloc a desencontres i a tensions, fins i tot al desinterès. Per això cal trobar un desllorigador que faci revifar l’espurna inicial. Una bona manera de fer-ho és mirar de comprendre l’altre tal com és; no tal com volem que sigui.

Laura Conejero i Ramon Madaula fan una bona interpretació de l’obra, tot i que no tan brillant com la que van fer d’El llibertí. Així doncs, la funció brilla més pel text que per la interpretació, sense menystenir-la gens. Laura Conejero no està en el seu moment més àlgid, cosa que lamento moltíssim, perquè la considero una actriu boníssima que ha fet coses superbes, i penso només en Casa de nines, però n’ha fet moltes altres. Ramon Madaula, en canvi, es mostra natural i espontani com sempre en aquest tipus de papers, que semblen escrits per a ell. En resum, una obra per gaudir-ne i que fa pensar molt.

Quant a Elsa Álvarez Forges

Barcelona, 1976. Sóc llicenciada en Història, en Filosofia i en Documentació, i graduada en Cant i en Arxivística. Arxivera a la Ciutat de la Justícia de Barcelona i l'Hospitalet i aprenent de novel·lista. Melòmana, teatròfila, lectora, serièfila i cinèfila (em penso que per aquest ordre).
Aquesta entrada ha esta publicada en Teatre. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.