“Celebració”, de Harold Pinter

És una comèdia agredolça que es representa al Teatre Lliure de Gràcia, amb direcció de Lluís Pasqual. Ha venut totes les entrades, cosa que no m’estranya, per dos motius: perquè és una obra bona i divertida, i perquè tot el repartiment està format per actors televisius ben coneguts. No és un retret sinó una observació.

A mi em costa molt riure al teatre, però he d’admetre que aquesta obra està farcida de detalls que a vegades fan somriure i a vegades fan riure obertament. La història està construïda a base de dos diàlegs separats entre dues parelles a la taula d’un restaurant, i una altra parella en una altra taula del mateix restaurant. Els personatges són grotescos i estrafets, i mantenen uns diàlegs d’una sinceritat exquisida. Són caricatures de les persones que conformem la societat actual, amb les nostres fílies i fòbies.

La sinceritat caracteritza tota l’obra, ja que els sis personatges es tiren els plats pel cap de manera continuada. S’ho diuen tot a la cara, i si la història seguís on ho deixa Pinter, costa molt saber si seguirien mantenint les aparences de matrimonis feliços o si, continuant la tònica del diàleg, ho engegarien tot a rodar. L’obra és divertida i pot semblar lleugera, però ens il·lustra sobre com ens comportem, sobre la interacció amb la resta de persones i sobre la dificultat de la comunicació, com tantes obres anglosaxones.

La interpretació de tots els personatges va ser magnífica. Jordi Bosch, Míriam Iscla, Marta Marco, Eduard Farelo, Roger Coma, Clara Segura, Pep Sais, Àngels Moll i Boris Ruiz van donar el millor d’ells mateixos a l’hora de posar-se a la pell d’uns personatges tan exòtics i extravagants, a punt de la histèria. Els sentiments afloren i els convencionalismes queden bandejats, de manera que és un diàleg en carn viva on tot són retrets, però en clau de comèdia.

El muntatge, d’altra banda, és originalíssim. Com que cal representar dues taules d’un restaurant amb converses diacròniques, l’escenari es mou a dos nivells, dels quals només se’n veu un a cada diàleg, perquè és mòbil: puja i baixa. És una solució original que a més, és un estalvi d’espai. En resum, una bona obra, la darrera de Pinter. Si l’any que ve la fan novament, segurament hi tornaré.

Quant a Elsa Álvarez Forges

Barcelona, 1976. Sóc llicenciada en Història, en Filosofia i en Documentació, i graduada en Cant i en Arxivística. Arxivera a la Ciutat de la Justícia de Barcelona i l'Hospitalet i aprenent de novel·lista. Melòmana, teatròfila, lectora, serièfila i cinèfila (em penso que per aquest ordre).
Aquesta entrada ha esta publicada en Teatre. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*