Contrapesos
– Doncs saps què, l’altre dia un alumne em va preguntar com es diu ‘menys mal’ en català, i no vaig saber què dir-li, em vaig quedar en blanc.
– Ara que ho dius… -la Blanca pensa-, jo tampoc no hauria sabut què respondre, hi ha d’haver alguna expressió genuïna per dir això.
– Així que arribi a casa ho buscaré. Escolta, que nosaltres som professores de català, encara que donem un nivell baixet, no podem deixar de saber una cosa així. -Riuen.
Són a la taula d’una cafeteria berenant. Totes dues van molt enfeinades i ara feia temps que no podien quedar per fer un cafè amb tranquil·litat. Són en època d’exàmens i n’han de corregir molts, amb la qual cosa els convé distreure’s.
L’Helena s’acaba el cafè i queda amb la tassa a les mans. Encara se sent extenuada de la nit que ha passat sense aclucar l’ull gairebé. Havia de tenir corregits una bona pila d’exàmens i ha passat la nit del lloro. Sort en té del Ferran, que la sap cuidar com ningú, li fa massatges i li prepara infusions. La Blanca també mira la tassa. Totes dues pensen el mateix.
Un dia, quan totes dues estudiaven a la facultat de filologia, eren al bar allà on es demanen els cafès i tot d’una, sense saber com va anar, l’Helena va agafar la seva tassa i la va abocar al damunt d’un noi que no coneixia de res. Aquell noi s’hauria pogut ofendre molt més del que ho va fer, primer perquè no coneixia l’Helena, i segon, perquè li havia tacat una camisa nova i el cafè cremava prou com per adolorir-li la pell. Ella va demanar-li disculpes mil cops, li sabia greu de debò. Li va dir que li compraria una altra camisa. Ell al principi es va enfurismar, però després la cosa es va calmar i es van acabar fent amics. Al cap d’un any just, el Ferran i l’Helena es casaven.
– Segur que el Ferran t’ajuda molt -li diu la Blanca. Quina sort que vas fer amb el teu marit. Jo, en canvi, m’he casat dos cops i han estat dos fracassos estrepitosos.
– Blanca, ja n’hem parlat molts cops, d’això. Sempre et dic que l’amor és una cosa que no es busca: es troba. Fins que no ho tinguis assumit, no trobaràs el teu príncep blau. Tu creus que quan li vaig tirar el cafè al damunt al Ferran jo podia pensar que es convertiria en el meu home? Doncs tu has de pensar amb la mateixa lògica.
La Blanca i l’Helena són dues dones molt diferents. L’Helena és oberta, directa, sincera i optimista. La Blanca, en canvi, és reservada, introvertida, recargolada i pessimista. La vida li ha somrigut professionalment, no se’n pot queixar gens, però emocionalment no li ha anat gens bé. Ha tingut dos marits que ha acabat deixant per manca d’interès envers ella. Tothom li havia dit sempre que era una princesa i que tots els homes la desitjarien, i als 40 anys es troba divorciada i més sola que la una. A l’Helena, en canvi, que mai no ha fet plans per a res, la vida li ha somrigut en tots els aspectes. Professionalment ha arribat tan lluny com la Blanca, i a nivell personal, s’ha casat amb el príncep blau que qualsevol dona desitjaria.Què més es pot demanar a la vida? Algun cop, però, pensa que tanta felicitat no pot ser bona i que, com diu el taoisme, tot allò que puja, baixa. Sense contrapesos no hi ha equilibri.