“Truca un inspector”, de J. B. Priestley

És una de les millors obres de teatre que he vist mai. No parlo de la representació actoral, sinó de l’obra en si, del text dramàtic. Està escrit amb la precisió d’un rellotge, no hi ha cap element sobrer, i tots es concatenen de manera perfecta, com un engranatge. Cada personatge té el seu rol i el seu moment per aparèixer a escena i explicar la seva història. L’arquitectura que hi ha al darrere d’aquesta peça és el que la converteix en una obra mestra.

Josep M. Pou, en una roda de premsa, va fer èmfasi en el fet que l’obra presenta les desigualtats socials entre una família benestant anglesa de principis de segle XX i una pobra noia que s’ha suïcidat després de passar per vicissituds diverses. La veritat, però, és que a mi això em sembla secundari, és el rerefons de l’obra. La gràcia d’aquesta obra és la precisió amb què fa actuar cada personatge, la manera com concatena les escenes, i especialment, la narració no lineal del temps, que crea una expectativa que resol de manera magistral.

Podria ser perfectament un episodi d’aquella sèrie mítica, La dimensió desconeguda. Fer anar el temps endavant i endarrere és un recurs teatral molt encertat, si ja se suma a una obra molt ben construïda. El lapse de temps en què l’inspector fa l’aparició a escena és un temps que no existeix, una anticipació del futur, i això és un aprofitament literari de les teories físiques de l’època, concretament, segons vaig llegir al programa de mà, de John William Dunne. El final és impactant després d’una tensió creixent. És com la calúmnia de Rossini: comença petita i de mica en mica es va fent grossa fins que esclata.

En aquesta ocasió, el planter d’actors és sòlid i compacte i resulta molt convincent. Pou fa un paperàs, i també el fan Carles Canut i Victòria Pagès. Paula Blanco, que és una actriu jove que m’agrada molt, va tenir una dicció un punt impostada, afectada, però va fer un personatge convincent. El que cal remarcar per damunt de tot, però, és l’escenografia, que resulta esplèndida en la recreació que fa d’una casa senyorial anglesa, amb tots els ets i uts.

En definitiva, una obra absolutament imprescindible.

Quant a Elsa Álvarez Forges

Barcelona, 1976. Sóc llicenciada en Història, en Filosofia i en Documentació, i graduada en Cant i en Arxivística. Arxivera a la Ciutat de la Justícia de Barcelona i l'Hospitalet i aprenent de novel·lista. Melòmana, teatròfila, lectora, serièfila i cinèfila (em penso que per aquest ordre).
Aquesta entrada ha esta publicada en Teatre. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*