La síndrome de Stendhal

Crònica cultural barcelonina i altres reflexions

“Mil cretins”, de Quim Monzó

Quim Monzó és un dels meus clàssics. És un autor que fa molts anys que m’agrada, tot i que ara feia molt de temps que no en llegia cap llibre. Recordo que quan vaig començar-lo a llegir, fa uns setze anys, quan acabava d’entrar a la universitat, vaig llegir un darrere l’altre tots els llibres que havia escrit fins aleshores. Jo era una joveneta inexperta i plena d’il·lusions davant d’un món per descobrir, i la literatura de Monzó em va captivar, especialment els seus llibres d’articles periodístics, que trobava divertits i corrosius.

Han passat els anys i he de dir que Monzó em segueix captivant de la mateixa manera que abans. Ho he pogut comprovar arran de la lectura de Mil cretins, que he fet a propòsit de la pel·lícula homònima que n’ha fet Ventura Pons i que ben aviat aniré a veure.

És un llibre dividit en dues parts. A la primera hi ha els contes més llargs i més centrats en el dolor, la vellesa i la solitud dels personatges. A la segona hi ha contes més curts i amb l’estil propi del Monzó de sempre. El Monzó de sempre vol dir l’autor que per construir una història sempre pensa a fer un pas més enllà del que hom sap o pressuposa. És allò que un dia Sergi Pàmies va dir l’ “i si…?”, és a dir, què passaria si en una situació determinada, en lloc de succeir el que tots sabem, la cosa anés per una altra banda. És un punt de partida molt interessant i que dóna molt de joc en un conte.

Aquest mètode també l’emprava Borges, del qual recordo vivament un conte que reprenia el mite del Minotaure i el laberint però narrat des del punt de vista de la bèstia, que, avorrida de ser al centre del laberint, es queixava a Teseu de la tardança en haver-lo anat a trobar.

Estilísticament, Monzó escriu amb una prosa tan senzilla com impecable, cosa difícil d’aconseguir si no es té un gran domini de l’ofici d’escriure. La seva prosa clara i diàfana el fan un autor assequible i atractiu per a tot tipus de públic, tan culte com llec, i a mi, la lectura dels seus llibres em fa sentir d’allò més còmoda, pel que diu i pel com ho diu. Potser aquest estil no és apte per a fer novel·les, ja que Monzó només n’ha fet dues, i pel meu gust no arriben al nivell dels llibres de contes, però aquest estil fresc, espontani i directe, i l’escriptura acurada, em recorden, encara que sigui de lluny, la prosa de Josep Pla.


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.