La síndrome de Stendhal

Crònica cultural barcelonina i altres reflexions

Anna Bolena: Gruberova forever

Ahir vaig assistir a una de les millors funcions que he vist mai al Liceu a nivell vocal: una Anna Bolena amb un trio estel·lar format per Edita Gruberova, Elina Garanca i Josep Bros. Aquesta fou precisament l’òpera amb la qual la diva eslovaca tan estimada al Liceu va descobrir Josep Bros, un tenor que em té el cor robat per la manera impol·luta que té de cantar, i que va ser tot un plaer tornar a escoltar. I cal no oblidar Garanca, una mezzo en plena expansió que canta amb una veu esplendorosa i una facilitat insultant.

En realitat, Anna Bolena és una òpera que mai no ha anat bé a Gruberova, la qual, potser cansada del repertori de soprano lleugera, un dia es va llançar a fer rols de més envergadura vocal, com són les tres reines donizettianes: Anna Bolena, Maria Stuarda i Elisabetta I. Això no invalida el fet que Gruberova és una cantant amb majúscules, amb una tècnica perfecta i una gran dama de l’escena. En resum, una bèstia parda. Però amb una veu inequívocament de soprano lleugera, prima i sense greus. I per més tècnica que tingui, no pot eixamplar la veu, que és pura i cristal·lina. Una tècnica que sempre li ha permès fer aquells pianíssims típics de la Caballé, i dels quals sempre havia abusat de la mateixa manera. Fins ara. Gruberova acaba de fer 64 anys i comença a tenir limitacions vocals, però no pas en els aguts estratosfèrics, sinó en l’emissió dels pianíssims. Cosa que una servidora li agraeix en gran mesura, i més encara en un paper com el d’Anna Bolena. En la primera ària de la reina, va demostrar una presència vocal fins ara mai vista, la veu semblava que se li feia més ampla i així dotava de més cos el personatge regi que encarnava. Una meravella que em va deixar impactada.

L’ària més famosa de l’òpera, en canvi, “Al dolce guidami”, la va fer com sempre, farcint-la de mel·lismes i de pianíssims, que en alguns casos, sobretot al registre greu, li van fer rascar un xic la veu. Això sense comptar que va atacar el recitatiu calant una mica. Però vaja, per a una diva de la seva categoria, això és filar tan prim, que no val la pena recrear-s’hi, perquè va fer una Bolena incommensurable.

Al seu costat, una Elina Garanca exultant, pletòrica, expansiva, que semblava que s’ho menjava tot amb una veu gran, ampla i càlida, i amb una bellesa física força impressionant. És una mezzo disputada pels principals teatres d’òpera del món, amb grans facultats i una bona tècnica. El gruix i la calidesa de la seva veu resulten explosius, i la facilitat amb què canta dóna molta credibilitat a la seva interpretació. Friso per poder-li veure una Favorita.

La tercera pota del trio fantàstic fou Josep Bros, un tenor dels grans, amb una tècnica perfecta i un frasseig immaculat, que sap cantar belcanto com ningú -i que Flórez em perdoni- i que es dóna tot a cada personatge que encarna. La veu amb els anys se li ha eixamplat, cosa que dóna més calidesa a les seves interpretacions. Té una veu lírica però un temperament dramàtic, combinació explosiva que, juntament amb un frasseig impol·lut, el converteixen en un tenor perfecte, encara que hi hagi melòmans que el trobin fred. El seu lliurament a cada personatge és total i la possible fredor de la veu queda absolutament compensada amb un temperament que, sense deixar de ser apol·lini, és arravatat. No tinc més paraules i sé que no puc ser imparcial amb Josep Bros, perquè fa molts anys que la seva manera de cantar em té el cor robat.

L’escenografia fou freda i impersonal, i amb un punt de frivolitat, però sense arribar a molestar. Com vaig trobar a faltar les riques estances i els rics vestits de la cort d’Enric VIII, però què hi farem. El trio estel·lar ho va eclipsar tot.

Publicat dins de Música | Deixa un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.