La síndrome de Stendhal

Ahir vaig anar a sentir la que a mi em sembla la millor orquestra del món: la Reial Orquestra del Concertgebouw d’Amsterdam, dirigida per Semyon Bychkov, amb el violinista Joshua Bell com a solista. Com a programa, el concert per a violí núm. 1 de Max Bruch i la simfonia núm. 11 de Xostakóvitx.

Tinc un record molt viu d’aquesta orquestra del primer dia que la vaig escoltar en directe, i d’això ja en fa una bona colla d’anys. Fou un concert memorable, dirigit pel gran Nikolaus Harnoncourt, en el qual l’orquestra va interpretar el concert per a piano més captivador de Mozart, el núm. 20 (amb Rudolf Buchbinder al piano) i la simfonia del Nou Món de Dvórak. Novament, vaig sentir aquesta orquestra fa quatre mesos a Brussel·les, dirigida pel seu titular, Bernard Haitink. Qui no havia sentit mai, en canvi, era Joshua Bell, malgrat que en coneixia la fama i el prestigi.

Fou tot un descobriment. No només perquè toca un Stradivarius de 1713, sinó perquè la manera que té d’executar les obres és impol·luta, immaculada, i alhora plena de força i de tremp. Transmet lirisme i dramatisme ensems, fa una simbiosi perfecta entre els elements apol·linis i els dionisíacs. Així, té una línia melòdica perfecta però quan l’obra ho requereix, fa girs bruscos dels quals sempre cau dret. Un violinista excels, amb el permís de Pinchas Zukerman i d’Ytzhak Perlman, i a més a més, un xicot guapíssim amb un aire d’estrella de cinema. Que ho té tot, vaja.

El programa, per al meu gust, fou desigual. Però això, repeteixo, és qüestió de gustos. El concert de Bruch és un dels meus preferits, estaria al mateix altar que els concerts per a violí de Beethoven, de Mendelssohn o de Brahms. És una obra totalment romàntica, plena de força i d’agitació al primer moviment, de lirisme al segon, i de tremp al tercer. Xostakóvitch, en canvi, el trobo més aviat avorrit i mancat d’interès. Suposo que per dir això m’autoincloc dins el segment més conservador del públic melòman, però m’és igual. La simfonia núm. 11 té molts moments àlgids, brillants, però en conjunt, no em captiva, no em corprèn. Però, tot s’ha de dir, la interpretació que en va fer l’Orquestra del Concertgebouw d’Amsterdam fou la millor. Bychkov va saber donar la força i la intensitat justes a cada moment per tal de fer arribar a l’oïdor el missatge del compositor (és una simfonia de commemoració de la Revolució russa de 1905). En resum, doncs, un concert absolutament magistral i excepcional.