La síndrome de Stendhal

Crònica cultural barcelonina i altres reflexions

“Pluja constant”, de Keith Huff

Dissabte llegia a l’Ara una crítica teatral en la qual el crític no acabava d’entendre per què unes obres funcionen i unes altres no, cosa que venia a tomb de les dues obres nord-americanes que actualment es representen a Barcelona: “Pluja constant”, de Keith Huff a la Villarroel, i “Agost”, de Tracy Letts al TNC. Són totes dues americanes, d’autors joves. La primera acaba de tancar la tanda de representacions de manera discreta. La segona ha hagut de prorrogar una setmana en vista de l’èxit i s’han esgotat totes les localitats ràpidament amb una fúria inaudita. Per què aquesta diferència de recepció per part del públic? I jo encara vaig més enllà, perquè a mi la diferència em sembla palmària. Per què la persona que s’autoerigeix en crític teatral no és capaç de veure la raó del fenomen?

No hi ha cap misteri. “Agost” és una obra de teatre, escrita com a text dramàtic, és a dir, com una sèrie de diàlegs entre diversos personatges que a mesura que l’obra avança, van configurant un argument. A banda d’això, que és el mínim exigible a qualsevol peça teatral, és una obra molt ben escrita, amb diàlegs molt ben travats, amb personatges complexos que fan reflexionar l’espectador sobre els problemes d’avui. Però això és secundari. Voldria redundar en la primera part de l’argument, perquè aquest mínim exigible a qualsevol obra de teatre, “Pluja constant” no el compleix. En aquesta obra hi veiem dos personatges que no mantenen cap conversa que faci avançar cap mena d’acció. Cadascun es dedica a explicar vivències, experiències passades. S’alternen, ara l’un, ara l’altre. Com a màxim hi ha alguns moments en què “escenifiquen” algun dels monòlegs que reciten. Perquè no és altra cosa que això: tot un seguit de monòlegs de cada personatge, alternats. És doncs, una obra de teatre en estil indirecte. Cadascú explica el que ha vist, el que ha fet, el que ha sentit. En el passat.

Que em perdonin els crítics però això no és teatre. Aquesta tècnica es pot emprar en una novel·la, però el teatre és bàsicament acció en el present. El teatre no pot ser en estil indirecte, perquè deixa de ser teatre, i perquè és summament avorrit. Si encara hagués estat cinema, es podrien haver amanit els monòlegs amb flaixos de les escenes que descriuen els personatges. Però òbviament, el teatre això no ho permet. Constantment es fa referència a personatges que mai no veiem, és talment com si fos una novel·la llegida en veu alta, en una lectura lleugerament dramatitzada. Res més. Com pot ser que el crític de l’Ara no hagi vist una cosa tan evident?

A banda d’això, els actors, especialment Joel Joan, fan una actuació brillant enmig d’un decorat absolutament minimalista. Ja hi tornem, si calgués recrear totes les escenes que descriuen en els seus monòlegs, necessitarien uns quants canvis de decorat. No val la pena estendre’s més, només concloure que aquest text seria bo en forma de novel·la o de pel·lícula, però en teatre és un nyap perquè no és teatre.

Publicat dins de Teatre | Deixa un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.