“El discurs del rei”, de Tom Hooper
The King’s Speech és una de les millors pel·lícules que he vist mai. Narra la història del duc de York quan ningú no pensava que un dia arribaria a ser rei de la Gran Bretanya, i els seus problemes de quequeig. El futur Jordi VI -pare de la reina actual-, amb l’ajuda inestimable de la seva dona -la reina mare que ens va deixar fa no gaires anys- aconsegueix, amb una gran força de voluntat i dots de paciència, vèncer la seva por a parlar en públic i les seves dificultats a l’hora d’articular les paraules, i esdevenir el rei de tots els súbdits britànics en un moment tan dur i crucial com ho fou la II Guerra Mundial.
Colin Firth hi fa un paper colossal, és un gran actor i un home elegantíssim que aconsegueix de totes totes fer-nos creure que és un monarca nat. L’expressivitat facial i la manera d’actuar transmeten les dificultats i els problemes que experimenta el duc de York, torturat psicològicament per una família que el ridiculitza i per la pressió a la qual es veu sotmès com a successor d’un primogènit díscol.
D’altra banda, Geoffrey Rush hi fa una “versió alternativa” del professor Higgins, el mestre de dicció d’Eliza Doolittle a Pigmalió. Lionel Logue és un professor que empra mètodes poc convencionals però que aconsegueix que el futur rei agafi confiança en si mateix i es cregui capaç de tot allò que pot fer.
La pel·lícula està amarada de tot un seguit d’elements d’un regust britànic innegable: l’ambientació elegant, els escenaris típicament londinencs, la majestuositat, la pompa, la coronació a Westminster, etc. I per reblar el clau, una banda sonora esplèndida trufada d’unes peces de música clàssica que semblen fetes ad hoc per a aquesta pel·lícula: l’obertura de Le nozze di Figaro, el primer moviment del concert per a clarinet de Mozart, el segon moviment de la simfonia núm. 7 i el segon moviment del concert per a piano núm. 5, de Beethoven. El moment de clímax, quan Jordi VI llegeix el discurs davant dels seus súbdits arreu del món donant-los força perquè s’uneixin davant l’enemic (nazi) que avança implacable cap al destí fatal que suposà la II Guerra Mundial, queda amanit amb la simfonia núm. 7 de Beethoven. Com és que quan hom parla de pau al món ha de sonar Beethoven?
En resum, és una pel·lícula ben feta, ben actuada, brillant, rodona, que desprèn alhora força i tendresa, per un rei i per un home que va vèncer una gran solitud i incomprensió. Altament emotiva però sense caure en la cursileria, Tom Hooper ha aconseguit una obra mestra, magistral, perfecta.