La síndrome de Stendhal

Crònica cultural barcelonina i altres reflexions

El Tribunal Suprem i la immersió lingüística

La setmana passada vam saber que el Tribunal Suprem espanyol havia donat la raó a tres pares que havien reclamat a les escoles dels seus fills que el castellà fos la llengua vehicular de l’ensenyament. Com a conseqüència d’una resolució que donava resposta a tres casos aïllats, ara tenim posat en dubte tot el sistema d’immersió lingüística, atès que la sentència emesa diu que el castellà també ha de poder ser llengua vehicular en l’ensenyament a Catalunya.

Ara per ara, tant CiU com PSC han minimitzat la sentència adduint que només es refereix a tres casos puntuals. Però això no és així, i si no ho veuen és, o bé per ignorància, o bé per mala fe, i no sé quina de les dues és pitjor. El fet que la sentència digui que el castellà té el mateix dret que el català a ser llengua vehicular a l’escola té un sentit general i no particular. A partir d’ara qualsevol pare que reclami aquest dret, tindrà la llei de part seva per fer-lo valdre, i això és molt preocupant.

A Catalunya tothom sense excepció sap que el terreny no és neutre i que el català està en inferioritat de condicions respecte el castellà. Als qui voldrien que el català desaparegués del mapa per dissolució els molesta que a l’Administració i a l’escola sigui la llengua hegemònica. No ho poden tolerar de cap manera, per això s’hi rebel·len. Aleshores apel·len a la llibertat d’elecció de llengua tant a l’hora d’adreçar-se a l’Administració com a l’hora d’escolaritzar un infant. En cas que això fos així, què implicaria? Qui voldria que el seu fill s’escolaritzés en castellà? Naturalment, aquells que són castellanoparlants i que no volen que els seus fills aprenguin el català, pels motius que sigui -i que tots podem intuir.

Qualsevol persona amb dos dits de front no s’oposaria a la immersió, ja que és precisament l’únic sistema que garanteix que tots els joves que han fet l’escolarització a Catalunya dominin “perfectament” (siguem optimistes) català i castellà, especialment aquells que són de famílies castellanoparlants tot l’ambient dels quals és en castellà: família, amics, consum cultural, oci, etc. Aquests serien els qui voldrien fer l’escolarització en castellà? Aleshores no ens enganyem: els pares que volen això -i els polítics que els acomboien- no reclamen el dret de decidir l’idioma que fan servir. Ras i curt, reclamen el dret a la ignorància. A ignorar la llengua pròpia del país on viuen.

Al nou govern català se li gira molta feina en molts fronts, també en el de la política lingüística que, per cert, passa a dependre del Departament de Cultura. No pot tolerar que el català vagi reculant d’aquesta manera tan preocupant. Caldria aplicar mesures molt dràstiques i no sé si cap polític tindrà coratge per fer-ho. Però si Mas ha entrat a la Generalitat brandant l’estendard de l’excel·lència, no es pot deixar trepitjar d’aquesta manera. Tal com deia el sociolingüista F. Xavier Vila i Moreno en un brillant article al diari Ara el divendres passat, “[Artur Mas] pretén perseguir l’excel·lència i li imposen el dret a la ignorància”. No volen arguments, usen la força.


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.