La síndrome de Stendhal

Crònica cultural barcelonina i altres reflexions

“L’hort dels cirerers”, de Txèkhov (versió de D. Mamet)

M’agraden molt els autors russos, i als nostres teatres els representen sempre molt bé, tret d’alguna excepció. És per això que, després d’algun petit dubte, vaig decidir anar a veure L’hort dels cirerers que actualment es fa al teatre Romea de Barcelona. Els dubtes venien perquè no és un Txèkhov en estat pur, sinó una versió, concretament la de David Mamet. També em feia por que es tractés de l’actualització d’un clàssic, com tantes n’hem vist. La veritat, però, és que tots els dubtes van quedar gratament dissipats.

No conec l’obra original de Txèkhov, de manera que no puc jutjar on hi ha la mà de David Mamet i en quin sentit ha modificat l’obra russa. Però n’he vist d’altres de seves com L’oncle Vània, La gavina o Les tres germanes, i em va semblar que L’hort dels cirerers estava ben bé a l’alçada literària i argumental de les obres originals. Fet i fet, em va recordar precisament Platonov, la darrera obra txekhoviana que havia vist al teatre, especialment per la multitud de personatges a escena, per les relacions que s’estableixen entre ells, i pel fet de ser una obra que transcorre majoritàriament dins d’una casa gran.

L’acció de l’obra és molt simple, i com sempre fan els russos, el que hi ha és una dissecció de cadascun dels personatges, d’allò que pensen i d’allò que senten. Txèkhov, que era metge, s’endinsa en l’ànima humana amb una gran precisió. L’acció que hi ocorre és de melangia, els personatges experimenten sentiments contradictoris però finalment s’adonen que el món en què vivien s’ha acabat. És una mena d’expulsió del paradís.

La versió que ens n’ofereix Julio Manrique com a director aplega un planter magnífic d’actors que es posen hàbilment a la pell de cada personatge. Potser l’única pega que hi trobaria és que Montse Guallar, tot i estar esplèndida, encara no té prou edat per encarnar el paper d’una senyora gran amb dues filles en edat de casar-se. Evidentment, però, la culpa no és pas seva, perquè ella defensa el seu paper amb elegància. Ferran Rañé està superb i natural com sempre, i David Selvas per fi es converteix en un actor convincent al teatre. També vull fer esment de la posada en escena, que vaig trobar meravellosa, i del muntatge musical, que, tot i que xocant, s’acobla perfectament a cada escena de l’obra.

En definitiva, una funció rodona que ningú no s’hauria de perdre.

Publicat dins de Teatre | Deixa un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.