La síndrome de Stendhal

Crònica cultural barcelonina i altres reflexions

“La majoria dels suïcidis són en diumenge”

Quin títol més llarg, oi? És l’obra de teatre d’Anna Burzynska que tot just ahir es va acabar a la Sala Muntaner de Barcelona. És una autora polonesa que desconeixia totalment, cosa normal, d’altra banda, atesa la poca projecció que tenen els dramaturgs de llengües poc internacionals -i que ningú no em malinterpreti, si us plau. Va ser una grata sorpresa el text, l’adaptació i la interpretació dels dos actors, Mercè Martínez i Borja Tous.

En contra del que el títol podria indicar, no és cap drama, però tampoc no diria que és una comèdia. O potser sí que ho és, però amb una gran dosi d’existencialisme tràgic. Potser és per deformació professional meva, però la vaig trobar una obra que, per damunt de tot, parla del buit de l’existència humana, del fet de no saber com omplir les hores lliures/de lleure.

Els dos membres d’una parella jove i d’èxit professional, de cop, es troben a l’atur, però no gosen dir-s’ho l’un a l’altre. Tots els resums d’aquesta obra incideixen únicament en la manca de comunicació entre ells, en el fet que un diumenge que no han de treballar i que poden estar junts, no saben què dir-se. Però l’obra va molt més enllà d’això. Reflecteix el pas de les hores, dels dies, en definitiva, del temps, sense saber com omplir-lo. És el que passa als addictes a la feina, sí, però és també l’angoixa existencial connatural a la vida, sentir-se abocat al món sense una finalitat definida. Per bé que l’obra fa èmfasi en la incomunicació de la parella per manca de coneixença mútua, si cada personatge estigués tot sol, no tinc clar que sabés com omplir les hores durant les quals no treballa. I és que el ritme que la societat contemporània ens imposa és el de la hiperactivitat, de no parar mai el cervell. Que la majoria de suïcidis siguin en diumenge (o en època de vacances) no té a veure amb la relació de parella, sinó amb l’individu i amb la seva inserció als paràmetres de la vida actual.

El diàleg és àgil i en cap moment no decau. És sempre interessant i alhora divertit i desencisat. Els dos personatges estan desubicats, se senten com dos peixos fora de l’aigua, lluny de la feina i havent de compartir la vida, encara que només sigui per un dia. Mercè Martínez, a qui tenia moltes ganes de veure damunt l’escenari, i Borja Tous, fan una interpretació notable de l’obra, saben transmetre l’angoixa dels seus personatges, la d’haver perdut la feina i l’existencial. La traducció és correcta i prou -encara que la cofirmi una autoritat com Joan Sellent-, no sé per què, en les traduccions d’avui, s’hi han de colar barbarismes com ‘assentar-se’ o ‘ho pilles’. No sé què en diria l’Albert Pla Nualart, però jo ho trobo inadmissible.

Publicat dins de Teatre | Deixa un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.