La síndrome de Stendhal

Nietzsche pretenia fer reviure la tragèdia grega al segle XIX. Així ho va manifestar al seu llibre El naixement de la tragèdia, i va pensar que el compositor escollit per dur-ho a terme seria Wagner, mitjançant un tipus d’òperes on la lletra quedés al mateix nivell que la música, i alhora magníficament amalgamades totes dues. Per als qui no hi estigueu familiaritzats, cal dir que l’òpera italiana, en la seva major part, compta amb unes lletres horroroses al costat d’una música sublim, però sembla que tots els melòmans ho considerem normal avui dia. Nietzsche també ho sabia i per això volia canviar el curs d’aquest gènere musical.

Una vegada un professor de filosofia antiga em va dir que la tragèdia comença quan s’abaixa el teló del drama. Quina diferència hi ha entre ambdós gèneres? Que malgrat coincidir en el fet que són històries amb final desgraciat, mentre el drama és una història amb una intriga que l’espectador va desgranant a mesura que avança, la tragèdia és una història de la qual l’espectador ja coneix el principi, el desenvolupament i el desenllaç. La tragèdia a l’època grega era una peça catàrtica per a l’espectador, per fer-lo reflexionar sobre els sentiments i les passions dels personatges mitològics i la seva traslació a la vida quotidiana.

Nietzsche volia que les òperes de Wagner fessin també aquesta funció catàrtica, i per això es va basar en la mitologia germànica, bàsicament. I és per aquest motiu que quan es va endinsar en els misteris cristians amb Parsifal, els dos genis alemanys van separar llurs camins.

Ara bé, trobo que no s’ha de desmerèixer l’òpera italiana per aquest fet. Al capdavall, també són històries de les quals l’espectador sap tots els detalls argumentals, i amb uns personatges molt marcats. Rigoletto n’és un exemple molt clar. Hi ha un protagonista i un antagonista molt clars, i un personatge femení que és la moneda de canvi entre tots dos. El protagonista, Rigoletto, és un bufó que viu amargat per la seva condició física deforme (és geperut) i que es desviu per la seva filla, Gilda, que és tot el que té al món. L’antagonista, el Duc de Màntua, és un noble jove, ric, galant, guapo i seductor, i només li agrada conquistar dones. El que vol és humiliar el seu bufó, i la manera que té de fer-ho és seduir-ne la filla.

Els dos personatges es necessiten mútuament, són dues cares d’una mateixa moneda. El duc, per autoafirmar-se, necessita destruir l’adversari, i el bufó necessita la humiliació del duc per sentir que la seva filla és tot el que té al món i a la vida. Són la màscara que riu i la que plora. Gilda, la filla, és un personatge pla a l’òpera, és només la moneda de canvi entre protagonista i antagonista, no té un paper determinant, està tothora a mercè de l’un o de l’altre.

Em penso que una òpera com aquesta fa sobradament el fet com a tragèdia catàrtica. El final fatídic és digne de qualsevol tragèdia grega. De fet, respon a la maledicció llançada al principi per Monterone a Rigoletto, a manera d’oracle. L’assassinat de Gilda no seria comparable al de Laios, el pare d’Èdip? Salvant totes les distàncies, diria que sí. És un destí marcat abans de començar. I us deixo amb l’ària més arravatada i brillant de l’òpera, que no és cap altra que la de Rigoletto, “Cortigiani, vil razza dannata”, en versió de Tito Gobbi. Una advertència: si escolteu sencera aquesta versió, tingueu present que Di Stefano no canta la cabaletta de l’ària “Ella mi fu rapita” (!).