“After Dark”, d’Haruki Murakami
És la darrera novel·la que he llegit, i m’ha deixat alhora estranyada i desconcertada. Explica històries paral·leles des de punts de vista diferents, amb narradors diferents. Aquesta tècnica, que en la literatura occidental es faria servir per a novel·les amb una trama complexa i on es vol jugar amb la intriga, Murakami l’usa per explicar una situació molt senzilla, com és la nit en blanc que passa una noia en un bar del Japó.
Personalment, la vaig trobar una novel·la estranya, la qual cosa suposo que es deu al fet que, com a occidental, estic acostumada a llegir narrativa occidental, que habitualment és lineal (no sempre). Murakami explica una història quotidiana, senzilla, trivial, i per fer-ho recorre a diversos narradors. Això em fa pensar en una de les tesis de Lluís Racionero, del qual fa una pila d’anys vaig llegir un grapat de llibres, segons la qual els japonesos atorguen una gran importància a les coses quotidianes, perquè per a ells, el que és important de debò és l’aquí i l’ara. M’explico.
Els occidentals normalment tendim a banalitzar les coses de cada dia, a trobar-les insignificants, mentre cerquem accions grandiloqüents per considerar-les veritablement importants a les nostres vides. I això és perquè molts cops desestimem el present, l’ara i aquí, i només ens preocupem pel futur, pel què farem. Estic segura que és horror vacui (por del buit). Els japonesos, en canvi, no només donen un gran protagonisme al present, a l’acció que fan en acte (valgui la redundància), sinó que la magnifiquen. Segons Racionero, una prova d’això és la cerimònia del te, que no és altra cosa que l’enaltiment d’un acte tan quotidià com prendre una tassa de te.
Doncs bé, Murakami em recorda tot això en la manera que té d’explicar la història. Però a banda de la forma, també hi ha un contingut que m’ha agradat, que parla de persones soles que tenen dificultats per comunicar-se. Dit així, ho podríem predicar també de qualsevol novel·la o pel·lícula occidental, però a mi, la veritat és que la novel·lista que més m’ha recordat Murakami és la belga Amélie Nothomb, que va néixer al Japó i hi va passar tota la infantesa, atès que el seu pare hi era com a ambaixador. Els seus personatges també són estranys i estan sols, no saben bellugar-se en l’ambient i els costa relacionar-se amb els altres. Casualitat?