La passió del violí

Dilluns proppassat vaig assistir a un concert que prometia ser magnífic, especialment pel programa: les dues primeres partites per a violí sol de Bach i la sonata Kreutzer de Beethoven. El solista, Sergei Khatxatrian, acompanyat a la segona part per la pianista Lusina Khatxatrian. Aquest violinista ja l’havia sentit en un concert dels que fa l’OBC en el seu cicle a l’Auditori, i recordo que em va causar molt bona impressió. Amb només 25 anys, és un gran concertista. Però les partites de Bach demanen alguna cosa més que virtuosisme.

Tots els qui som o hem estat intèrprets de música, sabem que Bach és un compositor extremadament difícil i sovint desagraït. Per als cantants especialment, ja que tracta la veu talment com si fos un instrument més. No és res que retregui al pare de la música, ans al contrari, però estira cada instrument, incloent-hi la veu, com si fos un xiclet, fins al límit. Amb el violí fa el mateix. Però és clar, per damunt del virtuosisme tècnic, Bach té una ànima única que el fa diferent de tots els altres. Les seves obres no són només piruetes tècniques, malgrat que el llenguatge de Bach sembli tan racional i matemàtic. Al darrere hi ha una ànima que ho embolcalla tot.

Aquesta ànima bachiana és el que vaig trobar a faltar en Sergei Khatxatrian. Cal dir que potser tinc l’oïda viciada de tan escoltar-ne la versió d’Itzhak Perlman, però precisament vaig assistir al concert amb la intenció de tornar les orelles verges pel que fa a l’audició de les partites. Fa mig any, en una botiga de la discogràfica Harmonia Mundi a Perpinyà, un dependent va dir-me que no era sa que sempre escoltés la mateixa versió d’una obra, sobretot parlant de Bach, ja que aleshores, no sentia Bach, sinó l’intèrpret. En el meu cas es tractava de les suites per a viol·loncel sol en la versió de Pierre Fournier, que a mi em fascina, de la mateixa manera que ara em té fascinada (i més i tot) la interpretació de Perlman de les sonates i partites per a violí.

Però més enllà d’aquesta consideració, a la interpretació de Khatxatrian li va mancar en tot moment l’ànima de l’obra. La Ciaccona potser la tenia més interioritzada i la va treure millor que la resta de moviments, però en general va ser una interpretació pobra, mancada de vida. No respirava, no hi havia alè.

Beethoven, en canvi, va ser tota una altra cosa. És un compositor que en la música orquestral sempre és agraït (no així en la vocal, el Fidelio és dur com una pedra), especialment en la de cambra. A més a més, cal fer esment de la pianista, que va ser excelsa, en tot moment va tocar amb la intensitat i la força idònies. Tots dos intèrprets van brillar, es van acoblar a la perfecció i el resultat fou una comunió sublim.

Encara tenia fresca l’obra de teatre sobre Tolstoi que vaig veure dues vegades, en les interpretacions de Quim Lecina i de Sergi Mateu, i cada vegada que escolto aquesta sonata penso en aquella obra i el seu significat. L’angoixa que traspua la música de Beethoven queda ben palesa en aquesta obra, on el violí i el piano s’engresquen en un diàleg que va creixent en una espiral d’emocions, de tensions i de distensions, sempre ben resolt amb una mestria inqüestionable. Va ser, doncs, un programa immillorable.

Quant a Elsa Álvarez Forges

Barcelona, 1976. Sóc llicenciada en Història, en Filosofia i en Documentació, i graduada en Cant i en Arxivística. Arxivera a la Ciutat de la Justícia de Barcelona i l'Hospitalet i aprenent de novel·lista. Melòmana, teatròfila, lectora, serièfila i cinèfila (em penso que per aquest ordre).
Aquesta entrada ha esta publicada en Música. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*