La síndrome de Stendhal

Crònica cultural barcelonina i altres reflexions

Misteri de dolor

Aquest és el títol de l’obra d’Adrià Gual que actualment es representa a la sala petita del TNC. El director del teatre, Sergi Belbel, ja va anunciar fa temps que es dedicaria a rescatar els clàssics del teatre català. Així, la temporada passada vam poder veure La dama de Reus d’Ambrosi Carrion, i enguany, Misteri de dolor. Fa uns anys ja vam poder veure Aigües encantades, de Joan Puig i Ferreter. És un gran encert que el nostre teatre nacional es dediqui a “ressuscitar” els nostres clàssics. Si no, qui ho farà?

El teatre català no té res a envejar al francès o al castellà. Fa cent anys, en època del modernisme, hi havia dramaturgs de la talla de Gual, de Puig i Ferreter o d’Ignasi Iglésias, que escrivien teatre seguint l’estela, ja fos del simbolista belga Maeterlink, o del regeneracionista noruec Ibsen. És de justícia, doncs, posar-los al lloc que es mereixen.

Misteri de dolor és una història senzilla, amb tres personatges principals i uns quants comparses. Es tracta d’un triangle amorós tens, atès que les dues dones que estimen el mateix home són mare i filla. És també un drama rural amb personatges rústics que no saben verbalitzar gaire els sentiments que tenen, molt forts d’altra banda. La història és senzilla argumentalment, però els personatges tenen tanta força, que en diversos moments aconsegueixen crear una tensió que no esclata fins al final.

La interpretació va ser molt bona, a mans d’una Mercè Arànega esplèndida, que ja vam poder veure a Mort de dama, al mateix TNC (una de les millors produccions teatrals que he vist mai, si no la millor), d’un Ernest Villegas que es consolida com un gran actor de l’escena catalana, i de Maria Rodríguez Soto, una actriu que desconeixia i que em va causar molt bona impressió. La direcció, a càrrec de Manuel Dueso, va ser impecable, llevat de l’aspecte escenogràfic. Tot i que el muntatge és correcte i agradable, al programa s’adverteix al lector que l’acció de l’obra s’ha traslladat de principis s. XX als anys ’60 per tal de fer l’acció més propera a l’espectador. Així, com que el món rural no canvia gaire, els tres únics elements que ens fan pensar en aquest canvi d’època són una moto, un transistor de ràdio i un fanal elèctric. Per què aquesta mania de voler canviar d’època les obres dramàtiques, ja siguin de teatre o d’òpera? Personalment, no ho puc entendre de cap manera.

Publicat dins de Teatre | Deixa un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.