La dama de piques

Avui tinc intenció de barrejar literatura i música. Divendres vaig anar al Liceu a veure La dama de piques, de P. I. Txaikovski, una òpera meravellosa basada en un conte romàntic deliciós de Puixkin. I quan dic ‘romàntic’ em refereixo al fet que s’insereix dins el corrent literari del romanticisme, al costat de Lord Byron, Maupassant, Edgar A. Poe o Mary Shelley. La música descriu a la perfecció les tribulacions dels personatges, especialment de Hermann, el protagonista.

La dama de piques és un conte de poques pàgines que respira l’atmosfera romàntica caracteritzada pels elements sobrenaturals, perfectament palpable en obres com El Dr. Frankenstein de Mary Shelley, Faust de Goethe o El retrat de Dorian Gray d’Oscar Wilde. El romanticisme es volia allunyar del racionalisme clàssic i va impregnar la literatura d’elements d’ultratomba, fantàstics, i de fets sobrenaturals. En definitiva, de misteri indesxifrable per a l’home, com a contrapès a la racionalitat il·lustrada dels clàssics del s. XVIII, pels quals tots els fets eren copsables mitjançant la raó.

A parer meu, l’operació romàntica va sortir rodona, perquè encara avui, dos-cents anys després, ens meravellem davant d’unes obres fantàstiques que ens desperten la curiositat i l’interès per esbrinar com pot haver succeït allò tan misteriós. I és que la vida és misteri, si no, quin sentit tindria viure-la?

El punt culminant arriba quan el misteri creixent es converteix en por d’allò desconegut, de la incertesa, però també en por de travessar els límits humanament establerts, com és el cas de Frankenstein o de Dorian Gray. L’home pot convertir-se en un déu creador a l’estil de Prometeu? Pot fer anar el temps enrere? Són preguntes que es feien els romàntics, que ens fem avui i que ens seguirem fent, llevat que la ciència hi doni resposta en el futur.

La dama de piques, en cartomància, és una dona sola, vídua o divorciada, sovint una dona dolenta. Indica la solitud mal portada o la separació. Només cal pensar en el joc homònim, en el qual aquesta carta té un valor fatídic perquè fa perdre molts punts. A partir d’aquesta connotació màgica, Puixkin basteix una història que esclata fatalment quan una carta canvia el valor de l’as, que faria que el protagonista ho guanyés tot, pel de la dama de piques que, curiosament, té una estranya semblança amb la vella dama que li va anunciar les tres cartes guanyadores al joc del faraó. Hermann ha volgut traspassar els límits imposats, i la seva obsessió per les tres cartes guanyadores li ho fa perdre tot.

Quant a Elsa Álvarez Forges

Barcelona, 1976. Sóc llicenciada en Història, en Filosofia i en Documentació, i graduada en Cant i en Arxivística. Arxivera a la Ciutat de la Justícia de Barcelona i l'Hospitalet i aprenent de novel·lista. Melòmana, teatròfila, lectora, serièfila i cinèfila (em penso que per aquest ordre).
Aquesta entrada ha esta publicada en Llibres i literatura. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a La dama de piques

  1. Imma C. diu:

    Fa poc temps vaig llegir El jugador de Dostoievski, i ara llegiré La dama de piques de Puixkin, veient la coincidència de representació al Liceu. 
    La coincidència ve donada pel tema: la tragèdia d´un home obsedit per la passió del joc. També per autors russos.

Els comentaris estan tancats.