La síndrome de Stendhal

Fa un parell de mesos Albert Pla Nualart, cap d’edició de l’Avui, va dir al programa L’Oracle de Catalunya Ràdio que el català no aconseguirà augmentar el reconeixement i l’ús social si no és mitjançant imposicions, i com a exemple, posava la llei del cinema, que obliga les distribuïdores a lliurar la meitat de còpies de cada pel·lícula en català a Catalunya. Té tota la raó. Com més deixem passar la situació actual de passotisme, més imposicions haurem de fer en el futur.

D’altra banda, fa pocs dies llegia la notícia del resultat de les eleccions a Bèlgica, que s’il·lustrava amb un reportatge sobre la situació lingüística a la regió de Brussel·les-Halle-Vilvoorde, la perifèria de la capital, on la minoria francòfona copa el 85% del domini lingüístic del territori. Per redreçar aquest desequilibri, les autoritats municipals havien decidit prendre mesures, una de les quals era deixar de subvencionar les biblioteques públiques que no tinguessin el 75% dels títols en neerlandès.
Aquesta mesura em sembla intel·ligent i brillant, i la podríem aplicar amb facilitat a casa nostra.

Per començar, la Diputació podria exigir que el 50% dels llibres de les biblioteques fossin en català, i l’altre 50% en altres llengües, potenciant molt especialment l’anglès. Seria una imposició subtil i efectiva. Caldria fer una selecció molt acurada dels títols, i, per exemple, d’una novel·la comprar-ne un exemplar en castellà per cada cinc en català. No caldria gastar ni un euro més en el pressupost; simplement, distribuir-ho d’una altra manera en clar desequilibri a favor del català.
Al capdavall, les biblioteques públiques, avui dia molt ben assortides, són per als estudiants de batxillerat la seva font d’informació, en tant que succedani de la Biblioteca de Catalunya, a la qual no poden -o no haurien de poder- accedir, perquè és una institució destinada a l’alta investigació i a la conservació del patrimoni bibliogràfic.

El català no el salvarem amb campanyes progres tipus “Dóna corda al català” o “Encomana el català”, sinó amb imposicions, subtils o explícites. Altrament, com s’han imposat la resta de llengües al món, castellà, anglès, francès…? A més, nosaltres no volem imposar res a ningú, simplement volem estendre a tots els estrats socials la llengua pròpia de Catalunya. Com pot ser que algú amb mentalitat no colonial pugui discutir-ho? Per què hem d’acceptar el bilingüisme, si us plau per força? No sóc sociolingüista, però el bilingüisme és insostenible quan una de les llengües està en inferioritat de condicions respecte l’altra. I el català ho està perquè no té un Estat que el protegeixi, sinó un que li va a la contra i que el voldria exterminar -subtilment, això sí.

També cal tenir clara una altra idea: l’avenç del català es farà sempre en detriment del castellà perquè les persones no som bilingües simultàniament sinó diacrònicament. Ja que no tenim Estat -de moment-, la Generalitat s’hauria d’implicar fins al fons en el foment del català, i això implica deixar de subvencionar mitjans de comunicació en castellà, per exemple. Quan es va celebrar la Feria de Abril, Pilar Rahola es queixava de les subvencions que rebia perquè que era un negoci privat. Toni Bolaño, cap de premsa d’aquest esdeveniment folklòric, li replicava que a veure per què s’hauria de deixar de subvencionar un acte cultural pel fet de no ser català. Ho trobava aberrant. Doncs a mi em semblaria la cosa més lògica del món. Si no tinguéssim el cap tan colonitzat i empetitit per tres segles d’opressió, veuríem que el que diu aquest senyor és un disbarat insostenible.

Ras i curt, el català és la llengua de Catalunya, és l’element principal de la seva definició, i no hi podem renunciar, o el nacionalisme banal haurà guanyat la partida.